La vida passa entre rentadores

“La vida és el que passa mentre estem fent altres plans”, va dir el vocalista de The Beatles, John Lennon. No és pas l’única definició sobre la vida que ha traspassat fronteres. Tenim també la famosa frase de la pel·lícula Forrest Gump: “La vida és com una capsa de bombons, mai saps el que et pot tocar.” Sense treure raó als artífexs d’aquestes dues percepcions, ja fa temps que penso que la vida, més aviat, és el que passa entre rentadora i rentadora que posem, sobretot si li sumes el temps destinat a estendre roba, recollir roba, plegar roba, col·locar roba. I ja no compto la planxa, desterrada de la meva vida fa anys. No diuen que l’arruga és bella? Doncs també pot servir per a la roba. Jo he arribat a la conclusió que la roba bruta, un cop és al cistell, neix, creix, es reprodueix, i aquí finalitza el seu procés vital. Si a més a més en una llar hi ha diferents membres que practiquen activitats de les que et fan suar la cansalada –i en benefici de la salut olfactiva de tots és impensable retornar la roba a l’armari sense el corresponent xup-xup de sabó–, les muntanyes de roba per rentar es retroalimenten. Si hi afegim, per reblar el clau, l’existència d’adolescents en el nucli familiar, la multiplicació ja és digna de ser sotmesa a un estudi científic. És l’esport preferit dels joves: canviar-se de roba tres cops al dia, sense temps per emmerdar les peces, i enviar-ho tot directament al cistell de la roba bruta. Feina resolta en tres segons. No sé si es pensen que tot allò torna al lloc d’origen per art de màgia, però he arribat a treure del recipient roba sense estrenar, amb l’etiqueta posada. També és cert que hi ha gent que confessa haver trobat un mètode de relaxació en l’acció de plegar i planxar roba. Fa temps que he renunciat a entendre’ls.