L’heroïna de Santa Margalida

A la terra de Joan March i Joan Mascaró –dues figures tan antagòniques, però que foren amics– hi viu una dona a qui li hauríem de posar rostre i nom. Ella és una heroïna o ho hauria de ser. Va arribar d’Àfrica fa anys, el 1996, de llavors ençà viu a Mallorca. Aquesta dona, que es manté en l’anonimat, ha tingut el coratge suficient per anar a demanar la nacionalitat espanyola i fer l’entrevista amb el jutge encarregat del registre civil en català.

L’Audiencia Nacional li ha denegat la nacionalitat i el recurs que han presentat perquè no en sap prou, de castellà, i ells no entren a valorar el coneixement del català. Segons el magistrat, “el coneixement adequat de l’idioma espanyol és una dada de singular rellevància a l’hora de valorar el grau d’integració suficient en la societat espanyola”. Aquesta afirmació la podríem donar per bona si la dona visqués a Palma, on, malauradament, la llengua pròpia va minvant de manera accelerada i on des de les administracions competents no fan res per posar-hi remei, ans al contrari, aplanen el camí per fer viable la seva erradicació. La dona en qüestió viu a Santa Margalida, en un poble ubicat al Pla de Mallorca on, probablement, si parles en castellà no t’integraràs mai. Aquesta és la sort que encara tenen alguns pobles de la Part Forana, la ciutadania es relaciona amb la nostra llengua. La Part Forana és el nom amb què denominam tot el territori de Mallorca que no pertany a Palma.

Record que la meva padrina Reieta, li dèiem pel malnom, no sabia parlar castellà, i com ella molts mallorquins, i no el necessiten. Recorr a la memòria perquè el tribunal també ha remarcat que la nacionalitat espanyola és “la màxima expressió jurídica de la integració d’una persona a una comunitat estatal”. Ella, la padrina Reieta, era ben pollencina i estava ben integrada. El fet és que perquè hi hagi una integració, primer hi ha d’haver un respecte, i aquest respecte cap a les nostres arrels catalanes fa urticària a molts dels que ocupen càrrecs de poder, també a Mallorca.

Sempre he pensat que la barrera d’entrada d’un país hauria de ser el coneixement de l’idioma, de la seva cultura en definitiva. No el poder econòmic. Ni l’ús que en facin d’una persona, hem refereix als esportistes. Més de cent esportistes han estat nacionalitzats per carta de naturalesa des de l’any 2000. El 2023 van rebre el passaport espanyol el futbolista Robin Le Normand, la jugadora de bàsquet Megan Guftason o l’atleta Majida Maayouf, que va batre el rècord nacional en l’última marató de València, per citar alguns noms. Cada esportista té les seves pròpies circumstàncies i, per tant, no totes les nacionalitzacions per carta de naturalesa són iguals, encara que el procediment sigui el mateix. Les seves qualitats esportives són el requisit, no la llengua. Posem per cas Lorenzo Brown, jugador de bàsquet estatunidenc que no havia trepitjat cap camp de bàsquet espanyol i li donaren la nacionalitat.

Què passaria si l’heroïna de Santa Margalida fos una estrella del futbol femení africà i només parlàs en català? Li donarien la nacionalitat espanyola?