Alves 0 – Montero 1

Admetem-ho: fa pocs anys un home ric, poderós i socialment respectat com Dani Alves ni tan sols hauria trepitjat una comissaria. I si l’hagués trepitjat, n’hauria sortit indemne. Fa pocs anys la denúncia d’una noia anònima contra un futbolista famós hauria quedat en no res, ningú no se l’hauria cregut. I si l’haguessin cregut li haurien retret la minifaldilla o un gest d’insinuació per convertir-la en culpable a ella i mereixedora del que li va passar.

Aquesta setmana el feminisme –i per extensió la societat– pot celebrar una victòria: s’ha acabat la impunitat, encara que sigui amb una pena per la banda baixa. No és important quants anys li han caigut a Alves ni quants diners haurà de pagar (encara que fossin molts, per a ell serien pocs). L’important és que per primera vegada una sentència reconeix que l’únic requisit que s’ha de provar en un cas d’agressió sexual és l’absència de consentiment, i no només si hi ha hagut violència. I aquest era, precisament, l’objectiu de la llei del “només sí és sí”. Tenim, doncs, una sentència que condemna Alves i absol Irene Montero i la seva criticada llei que, tot i tenir esquerdes, ha aconseguit innegablement que les agressions sexuals es jutgin des d’un altre punt de vista.

Si no fos ric, ni poderós ni socialment respectat, a Alves segurament li hauria caigut una pena més gran perquè és ben cert que la pena imposada no reflecteix el gran pas endavant que representa l’argumentació jurídica de la sentència. Però les victòries del feminisme s’han de celebrar totes, sobretot quan es tracta de victòries en terrenys on costa tant de guanyar, com és el cas dels antiquats tribunals de justícia.