Llibreries o barbàrie

La majoria de la gent que conec té una llibreria de referència al cap, i els més afortunats en porten dues o tres més al cor, que van acompanyar-los en les primeres lectures o que van visitar en ocasió d’algun viatge que difícilment repetiran. El petit cercle de les amistats entranyables també es forma per afinitats com aquesta: l’amor a les llibreries, com el que es professa per certs museus, o per alguns teatres, o per les velles sales de cinema de barri. Els que no solen freqüentar-ne sinó de manera ocasional han de refiar-se de vincles força més peregrins per fundar germandats així de duradores. Una escriptora em parlava l’altre dia del “tràfic de llibres” que manté amb una amiga obsessionada com ella a explorar els racons més amagats dels prestatges a la caça del desconegut, de la revelació, de l’escriptura inaudita i desaforada. Potser pensava en aquest comerç de tresors ocults dijous passat, quan vaig defensar el desordre i la soledat com una oportunitat per a la meravella, enfront de la moda que ens vol en mans de prescriptors i acompanyants, durant el lliurament del Memorial Pere Rodeja, que el Gremi de Llibreters ha concedit aquest any a la llibreria Drac d’Olot i a Xavier Antich, no en qualitat de president d’Òmnium, sinó per la calidesa amb què entén la lectura com un acte de civilització. Ho va dir ell mateix, que és fill de llibreters, una llibreria de poble fundada per un oncle pastor, i que guarda un record tan viu d’una botigueta de Rennes on els llibres se li oferien a pilons: l’antònim més precís de llibreria no és la venda en línia, sinó la barbàrie.