Aquest vespre es donen els Rahola

Els premis Carles Rahola de comunicació local s’entreguen avui a les 20 h a l’Auditori de Girona. És el punt final d’una setmana dedicada a pensar i a parlar sobre periodisme amb mirades diferents. Enguany, quan s’han comunicat, he tingut temps per conèixer alguns dels treballs finalistes. Malgrat que el meu amor mediàtic està indiscutiblement lligat a la ràdio, he volgut veure les propostes candidates al guardó televisiu. Comparteixen un alt grau d’emotivitat i una perspectiva històrica i local: David Vega i Josep Anaya són finalistes per Construcció d’un cinema, emès a Televisió de Girona. Jordi Altesa i Ruth Espuny ho són per Quan les bombes callen, emès per Televisió del Ripollès, i Pedro Toro Coll, per Les bruixes del futbol, emès dins el canal Esport3 de la CCMA. Tant el documental emès a la TV del Ripollès com el de Les bruixes del futbol són material d’aquell que tant m’agrada, construït a partir del testimoni dels protagonistes. Sense filigranes, ben construïts i amb un bon domini del ritme televisiu (un més que l’altre sota la meva modesta opinió) ens mostren com d’important és reconstruir informació històrica a partir dels protagonistes dels fets. Com deia Fraser, quan es recullen les vivències de les persones, les seves històries de vida, tan important és l’explicació del fet com la percepció i les sensacions del mateix per part dels protagonistes. I això és el que han fet els dos treballs dels Rahola de TV que he pogut veure. D’una manera que et remou l’ànima, el testimoni de la Conxita Pous, l’àvia de Campdevànol parlant de la Guerra Civil a Quan les bombes callen, no pot deixar a ningú indiferent. Per mi, hauria de ser material de divulgació escolar. Amb un to molt diferent, m’ha meravellat Les bruixes del futbol (i no m’agrada el futbol!).Però és que el documental no va només de futbol, va de passió, de perseguir els somnis, de superar barreres i de la força de la comunitat. M’ha semblat extraordinari. Traspua emotivitat, la d’aquelles nenes, ara dones, que jugaven a futbol als carrers de Llers i que sense referents femenins i amb el suport d’un entrenador van aconseguir fer el que volien. Veient aquests exemples, qui diu que les històries locals no són universals?