Un ‘selfie’ al lloc de la tragèdia

S’havia calat foc a l’interior d’un pis situat a escassos metres de la Rambla de Barcelona. Dues persones, visiblement angoixades, demanaven ajuda dels del balcó de l’habitatge incendiat. Era obvi que no tenien escapatòria perquè devien tenir barrada pel foc la porta de sortida. No recordo ara si era un segon o un tercer pis. Els bombers estaven de camí i van trigar poc, molt poc. Abans no arribessin, només van fer falta dos o tres minuts perquè un exèrcit de curiosos es concentrés al carrer per observar l’escena de pànic. No en tenien prou, de seguir-la amb la mirada, que la gran majoria la va voler immortalitzar amb el telèfon mòbil. Era la imatge de la vergonya, la d’aquella gent convertint la tragèdia humana en espectacle. De la infàmia. De la confirmació d’una societat cada cop més carronyera que té la consciència en estat de coma. Què guarda en el seu cervell una persona que té la necessitat d’exposar al món virtual situacions personals i doloroses? En quin moment s’ha perdut el respecte pel dolor aliè? Hi torno, amb aquestes qüestions, cada cop que una o diverses persones fotografien o graven una desgràcia per poder deixar constància del jo hi vaig ser. Hem vist selfies amb el fons de les restes de l’incendi mortal d’un edifici a València, o n’hem vist en espais museïtzats que van ser testimonis de milers d’execucions. Són fotografies frívoles, desvergonyides, que pretenen disfressar de llibertat el que només pot ser qualificat de manca de consideració. En aquell incendi, el del pis a tocar de la Rambla, els bombers van arribar a temps i van poder rescatar les dues persones. Just al contrari del que passa amb qui frivolitza amb el patiment de l’altre, a canvi d’un cert protagonisme: ja fem tard.