A la catalana

Avui, dia de sant Josep, algunes cases mantindran la tradició de menjar crema com a postres. Aquest dolç ha entrat en el circuit dels restaurants i, automàticament, ha entrat també en la inevitable ambigüitat i insolvència. Us podeu trobar amb la crema més industrialitzada i –excepcionalment– amb una crema força fidel a la seva identitat tradicional: ous, llet, farina, sucre i vainilla (o canyella). Enmig, una gamma inclassificable de cremes més o menys honestes.

Els restaurants han imposat la denominació “crema catalana”. Un amic em feia veure unes determinades interpretacions sociopolítiques d’aquest afegitó, que en una normalització cultural, i lingüística, del nostre país no hauria hagut d’aparèixer. La crema, la nostra crema, és “crema” i prou. “Crema catalana” és una expressió que només té sentit en un ambient castellanitzat. Perquè, de crema, no n’hi ha d’altra, i encara aquest dolç és habitualment conegut fora dels Països Catalans amb el nom de “natillas”.

El cas de la botifarra “catalana” és diferent, perquè de botifarres n’hi ha de moltes menes –de ceba, d’ou, blanca, negra, d’arròs, de sang– i la catalana té veritablement unes característiques pròpies. Això explica que s’hagi popularitzat la simplificació “catalana” –renunciant al genèric “botifarra”– per a designar-la.

Tenim d’altres menges batejades amb aquest criteri, com els espinacs –encara hi ha gent que en diu “espinaques”– a la catalana, que es defineixen perquè estan fets amb panses i pinyons. Són molt bons, si no estan foguejats d’una manera massa brutal i primària.

De l’allioli, no cal dir-ne pas “allioli català”, prou que el nom ho indica. Jo en sóc entusiasta, però no per raons patriòtiques; com que la meva capacitat carnívora és escassa, quan demano un conill o unes costelles amb allioli, el que em fa més peça és acabar-me l’allioli amb l’excusa que sobra una llesca de pa.

El pa amb tomàquet tampoc no demana l’explicació “a la catalana”. L’èxit del pa amb tomàquet –sobre el qual hi ha catalans que projecten un orgull exagerat– ha provocat també, com en el cas de la crema, una lamentable degeneració. Hi ha qui pensa que n’hi ha prou de fregar una mica de tomàquet –amb rapidesa i irregularitat– sobre una superfície de pa perquè d’allò se’n pugui dir pa amb tomàquet. Sovint són voluminosos crostons vagament tenyits per dintre. Les llesques han de ser una mica primes i “tomacades” per totes dues cares. La proporció de tomàquet, oli i sal és decisiva. Com totes les coses senzilles, fer un bon pa amb tomàquet demana molta cura i paciència, i molt sovint es fa amb tres cops de mà tot mirant a una altra banda. I jo he arribat a veure una llesca de pa untada amb tomàquet de pot!

No diguem “a la catalana”, en va… Com l’or, com l’honradesa, com el peix fresc, no és català tot el que ho sembla.