Ni un pam de net

“Tothom roba.” És una frase estesa en el món de la política que no cal generalitzar perquè hi ha polítics que s’hi deixen la pell i que perden diners. Quan esclata un afer de corrupció com el de les mascaretes, el pensament va directament a creure que no hi ha ni un pam de net i que Espanya és un país de tradició corrupta. Tots els partits que han mantingut governs espanyols i autonòmics tenen imputats i condemnats per afers de corrupció. El vuitanta per cent són del PSOE i del PP, els que han governat més temps i en més llocs. Afers com Casinos, Palau i altres de CiU i d’altres dels socialistes, sovint han inquietat la vida política catalana. ERC es desmarca afirmant que és un partit polític de més de vuitanta anys d’història sense afers de corrupció. Fet que és ben cert, tot i que quan un dirigent d’ERC fa aquesta afirmació sempre se li recorda el contraban de tabac de l’exconseller Jordi Ausàs, també exalcalde de la Seu d’Urgell.

Segons un estudi fet fa un parell d’anys per la UB, el PP és el partit més corrupte d’Espanya. Li pesen afers com Gürtel, Bárcenas, Nóos i altres de menys intensitat. El més sonat del PSOE, en els darrers vint anys, ha estat els ERO d’Andalusia.

Corrupcions a tort i dret que malmenen la classe política. Es parla menys de la corrupció de baixa intensitat. Instal·lada i sovint silenciada per no obrir ventiladors i per mantenir l’anomenada pau social. Personal de l’administració que cobra sense anar a treballar, viatges amunt i avall... Creix l’escàndol de corrupció pel cas de les mascaretes que esquitxa l’exministre Ábalos. És un caramel per a l’oposició. A la política s’hi han instal·lat tres tipus de corrupció: els que roben per al partit, els que roben per a ells, i els que roben meitat per a ells i meitat per al partit. L’afer de les mascaretes presumptament era diner fàcil d’embutxacar directament com a sobresou d’uns quants.