Consumisme compulsiu

Fa unes setmanes, coincidint amb l’inici de les rebaixes, vaig passar per un Zara a comprar un parell de coses per al nen. Un cop a casa vaig veure que no l’havia encertat del tot i em va tocar tornar a la botiga a canviar una de les peces. No soc gaire amant d’aquest tipus d’establiments, i feia temps que no hi anava. Em vaig trobar que havia de fer la cua de les devolucions, separada de la dels pagaments. No exagero si dic que vaig estar-hi mitja hora. Una dona davant meu va tornar unes 20 o 30 peces. Cadascuna amb el seu procés: validació de tiquet, col·locació d’alarma... Quan em va tocar vaig preguntar, encuriosida, a la dependenta, que em va explicar que s’ha convertit en un costum per a moltes persones: compren molta roba per internet, se l’emproven a casa i el que no els agrada, ho tornen a la botiga. Allò em va fer pensar en l’impacte d’aquest model: fabricació massiva de roba i ciutats col·lapsades de furgonetes contaminants que reparteixen a dojo milers i milers de paquets que consumeixen tones de cartró que acaben al contenidor. Roba, molta de baixa qualitat, que acaba, al cap de poc temps, també al contenidor. Avui he recordat aquesta experiència –trigaré molt a tornar a un Zara, crec– quan escoltava a la ràdio com el Hard Rock continua sent el gran escull per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Perquè el model de comprar roba massivament, gairebé com un joc, em sembla cosí germà del model de construir massivament casinos que creen una economia basada en un consumisme buit, descontrolat i totalment addictiu.