Tribuna
Les delicades perversitats
Sovint, les primeres impressions poc tenen a veure amb el que realment amaga l’embalum humà, fet de sentiments soterrats, ofegats sota el tel d’una educació fèrria i d’una correcció imposada. Sovint, allò que veiem en els altres, o allò que mostrem als altres, és només una carcassa endurida, l’escut protector d’un ésser anònim que comparteix el mateix espai i que es comporta de forma similar a nosaltres, seguint les pautes establertes. Conductes pautades, emocions entre raïls. Us imagineu, si no, com d’estranyats ens sentiríem si de sobte el veí –aquell senyor enclenxinat, amb cartera de pell i corbata ratllada, amb qui ens creuem cada matí a l’ascensor– sortís al balcó pres d’una excitació majúscula cantant una ària en pilotes, sense cap mena de pudor? O si, en un moment determinat, un estrany se’ns plantés al davant i ens regalés un ram de flors només pel plaer de veure’ns somriure? O si un avi es passegés per la Rambla humida, cantant sota la pluja com un desposseït de raó, imitant un Gene Kelly octogenari, mentre la seva senyora el segueix tot dansant amb els pits a l’aire, hipnotitzada com un ratolí?
Conductes anòmales que per educació hauríem de censurar i que ens obligarien a actuar en contra. En primer lloc, avisaríem la policia i al pobre tenor se l’endurien per exhibicionista; a l’espontani del ram de flors probablement el detindrien per assetjador i el pobre avi, delerós de retornar a la seva infantesa i sentir les gotes de pluja sobre el seu rostre envellit, aniria de cap al geriàtric sota el trist dictamen de patir demència senil. La senyora dels pits a l’aire compartiria seient a la mateixa comissaria que el nostre veí, el de l’ascensor.
Al llarg dels anys, assassinem l’espontaneïtat sota capes i capes d’autocontrol i en arribar a l’edat adulta, poc queda ja d’aquell infant somrient, vital i sense complexos, que gaudia del fang i la pluja, del sol i del mar i que sense adonar-nos hem assassinat pel camí. Les passions, els desitjos, la fúria, el rancor, el dolor..., tot allò que mou el cor i esquinça l’ànima resta sotmès als plecs més amagats del nostre jo intern, sentiments esmorteïts, com infectes paneroles relegades a la foscor. Només la nostra intimitat els coneix, realment. Només interiorment sabem tot allò que ens bull, que ens colpeix, que ens esperona, que ens dol, que ens remou, que ens excita, que ens deleix... Qui confessa primer? Qui és el valent que s’enfronta al món per mostrar-se, ras i curt, tal com és?
Ens protegim del que diran, de què pensaran, ofegant sota un autogovern ferri qualsevol mostra de debilitat, de feblesa, d’espontaneïtat, de desig... Som el que anomenem éssers civilitzats. Domesticats? Amansits? Anorreats? Fruits d’un sistema social que ofega l’individu, mentre ens converteix en éssers contradictoris en lluita constant amb el nostre jo vital.
Sota el títol suggeridor d’aquest article s’amaga un autor a qui admiro. Un home de llei, algú que perfectament podria cantar una ària al balcó –deixem-li la decència de cobrir les seves intimitats–; algú que podria regalar un ram o una paraula bonica només pel plaer de veure’t somriure, algú a qui, ben segur, la pluja li provoca un esclat d’infantil de felicitat. Algú, a la fi, que és capaç d’escriure sobre allò que hom vol amagar. En aquest cas, de les perversitats –delicades o no, confessades o no– que es dibuixen al fons de cada ànima. Les morbositats, el fetitxisme. Carles McCragh posa veu, posa llum, focalitza, en el seu nou recull de relats –editat per Edicions Cal·lígraf–, en les perversitats de les persones –més que personatges–, que viuen en els seus escrits. Així en són, de reals. Així ens les presenta. Persones amb “necessitats, amb manies, amb pulsions sexuals” que l’autor exposa als ulls d’un lector que es delectarà surfejant en les interioritats més profundes d’éssers tan reals com tu i com jo, amb les mateixes passions i els mateixos desitjos. Que lluiten contra una societat que no perdona, creadora d’estereotips basats en prejudicis que assenyalen, desvirtuen i enfonsen les personalitats.
Rebel·lem-nos! Per sobre de tot allò que ens condiciona, mai hauríem d’oblidar que som vius. Que sentim. Que sentir és l’essència mateixa del ser. Siguem, doncs, tal com insinuava Graham Greene, una mica perversos, encara que només sigui llegint aquestes “delicades perversitats”.
Paraula de gironina.