Lleida tanca els llums als sahrauís

Des que el regidor de la CUP Pau Juvillà va penjar un llaç groc en un finestró del tercer pis de la paeria i allò li va costar, un temps després, el càrrec de representant del poble de Catalunya i de membre de la mesa del Parlament, que la cosa no ha anat a millor. Aneu amb compte a l’hora d’exhibir segons quins símbols i segons quines banderes a la façana de tan magnífica institució. Aquesta setmana, ha despertat sorpresa entre algunes entitats de Lleida la decisió de la Paeria de no permetre dins de la seva seu la celebració de l’aniversari de la proclamació de la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica, aquest dimarts 27 de febrer. Davant del fet que a la ciutat hi ha des de fa dècades un actiu grup de suport al poble de sahrauí i davant del fet que la mateixa Paeria ha col·laborat en programes solidaris i és membre veterana de la Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Sahrauí, no s’entén, a primera vista, quina prevenció té ara la Paeria amb el fet de mostrar simbòlicament aquest agermanament solidari. En els darrers tres anys, l’acte commemoratiu consistia a hissar la bandera de la república sahrauí i en la il·luminació de l’edifici al vespre amb els colors de la bandera d’aquella comunitat nacional. En general, com acostuma a passar amb les moltes i diverses mostres de solidaritat i cooperació amb les causes justes internacionals que arriben al món municipal, l’activitat passava força desapercebuda i no se’n coneixien queixes ni polèmiques.

No ha estat així aquest any. La Paeria no ha permès l’acte i ha mantingut els llums descolorits. El govern local ho ha justificat davant dels mitjans amb l’argument que no es poden facilitar les instal·lacions municipals per a cap qüestió política internacional i que és una commemoració recent, sense tradició a la ciutat. L’argument té molta lògica interna, però no encaixa amb la realitat d’una institució que disposa, justament, de regidories i comissions abocades a la cooperació internacional i els drets civils, regularment s’hi han aprovat mocions simbòliques en suport de determinats pobles i causes justes del món i s’hi convida sovint a cònsols i ambaixadors a actes protocolaris i reunions de germanor que tenen més d’exhibició política i reconeixement mutu que no pas de treball concret.

De fet, fa uns pocs dies, el 15 de febrer, la cònsol del Marroc va reunir-se amb el paer en cap, Fèlix Larrosa. Em direu, potser, que el Marroc és un estat i, per tant, allò no és fer política. La república sahrauí, però, també és reconeguda per l’ONU, en el seu cas com una de les entitats estatals que encara no s’han pogut constituir a causa del colonialisme. Una rèmora vergonyosa que el govern espanyol del PSOE, en un recent gir estratègic, ha apostat per consolidar.

Obrir un despatx als uns i tancar les portes als altres és, justament, fer política a través de la Paeria. A canvi de què? Què hi guanya, Lleida, mantenint els llums apagats i col·laborant amb l’ostracisme internacional del poble sahrauí?