L’estel

M’han portat un estel de Bangkok. Representa una serp i té una llarga cua clapada amb verd i vermell. Hi ha estels que són paons, papallones, dragons… Jo no sé d’on venia l’estel (estrella) de Natzaret, i hi ha qui diu que es tracta d’una aparició d’un cometa o d’una conjunció astral; el que em sembla clar és que els estels-estels, els fabricats per l’home, provenen realment de l’Orient. I, en el cas que no fos així, a l’Àsia del sud-est tenen més importància que enlloc.

A Tailàndia, a Malàisia, a la Xina, l’estel és força més que un entreteniment infantil, que és la funció a la qual ha quedat reduït a Europa; algú intenta ara, a Catalunya, recuperar l’art de la confecció d’estels, i l’art de fer-los enlairar, que ja fa temps que es pot considerar pràcticament oblidat. El Parc de Sceaux, no gaire lluny de París, és l’últim indret on he vist, una tarda de diumenge, alguns estelaires espontanis, entossudits a engegar-los, amb més il·lusió que sort. A l’Àsia no sé com s’ho fan, però els estels voleien vigorosament. L’estel no és, com deia, només un entreteniment, sinó que sospito que té una significació cultural –en el sentit més ampli del mot– profundament assumida pel poble. L’estel forma part del folklore, però no pas del folklore turístic, sinó del més arrelat en els costums socials. A Bangkok he vist fer volar estels amb una intenció que anava més enllà de la mera solució d’un problema d’equilibri aeri; el meu desconeixement de l’idioma no em va permetre d’aclarir què representava aquella mena de combat o diàleg d’estels, que hàbilment eren allunyats o apropats, que dibuixaven en l’aire una mena de ballet d’enfrontament… potser masculí-femení?, potser el bé i el mal?

Els estels orientals que es venen als mercats, o a les places on són enlairats, són fets amb paper d’arròs i pintats amb una incomparable gràcia de línia i de color. S’exhibeixen penjats d’una corda, i si en demaneu un, per endur-vos-el, el venedor us l’embolicarà amb qualsevol paper de diari, però amb una cura i una devoció extremes. Com si emboliqués una joia. Quan us el posa a les mans ho fa amb un enorme respecte; no, allò no és una simple joguina.

Jo mai no oblidaré els estels d’Hong-Kong, ben diferents dels tailandesos; parlo dels estels que vaig veure en un suburbi misèrrim, on unes patètiques barraques eren construïdes damunt una barreja d’aigua bruta, de llot, de residus i quitrans. Enfilats damunt les teulades d’aquestes cases on vivien, uns infants feien voleiar estels. Era com si d’alguna manera es volguessin desenganxar de la misèria que tenien sota els peus; eren estels modestíssims, improvisats amb deixalles. Retallats en la grisor del capvespre, els marrecs miraven, enlaire, aquella petita superfície que mirallejava, que recollia l’últim raig de sol al capdamunt del fil que ells retenien fermament amb les mans. I vaig pensar que esperaven el miracle d’enfilar-se ells mateixos, corda amunt, cap a l’estel.