Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Tots som l’últim
De tant en tant he d’enviar alguna carta certificada, algun disc a l’estranger, algun paquetet la tramesa del qual no puc resoldre des de l’estanc del barri.
No tinc altre remei que anar a una oficina de Correus –això que en diuen, tan curiosament, “estafeta”. Acostumo a anar a la que hi ha a la Travessera de Gràcia, entre Aribau i Tuset. M’agafen tots els mals només de pensar-hi. Avui he hagut d’esperar tres quarts d’hora justos per a poder certificar una carta, i d’altres vegades no n’he sortit pas abans de mitja hora. En aquesta oficina es treballa com fa quaranta anys.
El local és tan petit que els clients no hi cabem. Hi ha tres finestretes. L’una per a la venda de segells, l’altra per al lliurament dels objectes certificats, i la tercera per als girs. Ens hi encabim una trentena de persones, frec a frec, que mirem de fer les cues corresponents. La més llarga és la de la gent que vol ser atesa a la finestreta número u. Si veiéssiu quin instint tenim per a anar recargolant la cua, com una serp! És l’única manera de no trobar-se al carrer. Qui entra, és clar, no pot identificar cap mena d’ordre en aquella massa compacta de gent, però nosaltres sí, nosaltres sabem molt bé que hi ha un fil conductor en aquell laberint, i sabem que l’últim de la cua, encara que no ho sembli, és aquell senyor que està precisament en el rovell de l’ou.
El procés és lentíssim. Un sol funcionari ha de vendre els segells, ha de pesar els paquets, fins i tot escalfar el lacre amb un aparell elèctric, quan ja es desfà una mica posar-lo en diversos punts dels cordills del paquet, comptar, cobrar… En aquest minúscul reducte conflueixen, carregats de correspondència, d’impresos certificats i de paquets postals, els empleats i les empleades de tota la colla d’empreses que hi ha en aquest sector tan comercial de Tuset, Travessera, Diagonal, Aribau, Montaner… No hi ha espai ni per a omplir, a peu dret, el més petit imprès, ni per a enganxar els segells. Avui, cap a les dotze, del fons de l’oficina ha sortit un funcionari que ha avisat: mirin de deixar una mica de passadís, perquè hem de treure els sacs. Ens hem encastat els uns amb els altres, com hem pogut, i els qui eren més a prop de la porta han optat per sortir al carrer.
L’espectacle és inconcebible. Ni el funcionari ni el local no donen per a més, i la paciència de la gent és infinita. De tant en tant, algú que no és client habitual de l’oficina es posa nerviós, es mira els concurrents amb una expressió d’incredulitat o remuga que mai no havia perdut mitja hora d’una manera tan miserable. Els altres el calmen per tal d’evitar-li l’infart postal. Segurament per afavorir la concentració humana ara anuncien que només s’admetran certificats fins a la una. Ens deuen voler educar en aquella norma de Primo de Rivera: “Nos gustan las cosas difíciles y no nos importan los sacrificios”.
La senyora que s’ha desmaiat al meu costat –ja he vist que mirava obsessivament el rellotge– deu ser ineducable i, com que no hi havia espai per a ventar-la, l’hem treta al carrer. Una ànima caritativa s’ha ofert per comprar-li els segells. És la solidaritat de les víctimes. Vivim, administrativament, en la Rússia dels contes de Txèkhov.