El factor humà
Silenci, parla Francesc Caminal
Calia ser-hi, ahir, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Els que aquests dies posen micròfons o paren l’orella per demanar i saber qui va ser Salvador Puig Antich, què va passar durant la seva detenció i com d’injust ha estat el tractament donat per la justícia espanyola al cas, la d’aleshores i la d’ara, havien de ser ahir al Saló de Cent. Si a més a més de fer costat a l’Imma, la Montse, la Carme i la Merçona Puig Antich es volia tenir coneixement profund del cas, calia ser-hi i escoltar Francesc Caminal.
El Saló de Cent, al cor de l’edifici consistorial de Barcelona, suposa el centre geomètric de dos indrets de la ciutat que marquen la curta vida de Puig Antich. Talment alfa i omega, A un costat, el número 1 del carrer del Pas de l’Ensenyança, on Salvador va néixer i viure, i a l’altre la parròquia de Sant Just i Pastor, on es va fer el multitudinari funeral després de la brutal execució. En Salvador no va trepitjar mai el saló gòtic on ahir la seva ciutat li va retre homenatge, amb les quatre germanes Puig assegudes en el lloc preferencial que els pertocava i l’advocat de Salvador, Francesc Caminal, al faristol, donant una lliçó magistral prenyada d’amor, fidelitat, honestedat, pulcritud, cavallerositat i dret, sobretot molt de raonament jurídic, raons de pes.
És un acte de justícia que l’únic membre viu de l’equip legal que el 1974 va assumir la defensa de Puig Antich davant el tribunal militar prengués ahir la paraula. El que va fer Caminal no és nou, ell mateix va explicar que ha mantingut viu “cada dia, durant aquests cinquanta anys”, el record d’aquell jove que quan el va escollir a ell i a l’Oriol Arau per defensar-lo només els va demanar una cosa: “No vull ser utilitzat per ningú.” El que sí que és nou és que, al cap de mig segle, s’hagi donat l’ocasió a Caminal de poder alliberar-se de la sordina que la justícia espanyola ha posat sempre damunt el cas i de les raons de la defensa de Puig Antich. Un micròfon, un espai digníssim i un altaveu als quatre vents per reclamar que a través de la regeneració judicial de la figura de Salvador, Barcelona acabi esdevenint “la ciutat de la veritat”.
La causa del Salvador era la causa de tothom, la causa del poble fustigat per la dominació d’un poder asfixiant, i des del dia de la seva mort, la causa de Francesc Caminal, fent costat de forma incondicional i desinteressada a la família Puig, ha estat la de reclamar justícia allí on no n’hi va haver, i encara avui manca.
L’advocat va resseguir fil per randa tots els moments del cas Puig Antich, des del confús tiroteig mortal on va ser detingut fins a l’últim esglaó jurídic a què es va arribar en l’intent infructuós de trobar justícia reparadora. Perseverant, incombustible, Caminal va deixar clar que la partida no s’ha acabat, va apel·lar a l’estat de dret, com el dels drets fonamentals de la ciutadania, i va instar la fiscalia especial de memòria, creada amb la nova llei de memòria democràtica, a actuar d’ofici en aquest cas.
A la fi de l’acte es van llegir poemes bellíssims dedicats al revolucionari caigut. En un vers, Vicent Andrés Estellés crida: “Puig Antich, vine!” En Salvador no hi va fer cap, tampoc feia falta, ja tenia en Francesc Caminal per defensar-lo.