El millor

Vivim en una societat que té una necessitat imperiosa d’etiquetar tot el que l’envolta en funció de categories. Això es tradueix, per exemple, en infinitat de seleccions per determinar el millor vi, el millor restaurant, el millor croissant, el millor xuixo o la millor pizza. Classificacions que, alhora, han d’anar acompanyades d’un entorn geogràfic –el millor del món, el millor de Girona, el millor de Catalunya...–, quan tots sabem que, en realitat, es tracta de concursos o processos de selecció molt poc rigorosos, en el sentit que en cap cas abasten tot l’àmbit geogràfic que diuen categoritzar o perquè es tracta de tries entre una selecció molt minsa de concursants. L’exemple més clar el trobem en aquell programa de TV3 que condueix el cuiner Marc Ribas i que cada setmana atorga distincions de “millor restaurant” a tort i a dret entre quatre establiments que, en la majoria dels casos, no són gens representatius de la cuina on s’ubiquen.

La millor distinció d’un establiment o d’un producte és la que li concedeix la clientela o el consumidor, mantenint o demostrant la seva confiança en aquell local o en aquell article.

Sempre dic que els millors restaurants que conec no requereixen cap distinció. Prova d’això és que –i deixant de banda les grans estrelles de la cuina de casa nostra–, en molts d’ells, si vols trobar-hi lloc, has de demanar taula amb força dies d’antelació, malgrat que no hagin rebut cap premi o segell.

No cal que ningú et digui que tens la millor truita de patates de la regió si, al final, el client no ho corrobora demanant-la constantment. O que et diguin que aquell vi ha estat reconegut per no sé quina llista si a tu i als teus no us acaba agradant o no acaba de fer el pes.

Cal que ho etiquetem tot per valorar la seva qualitat? És cert que molta gent es mou per aquest criteri per córrer a reservar taula o a demanar aquell o aquell altre producte una vegada han vist que és el millor en alguna categoria! M’agradaria saber, però, quants d’aquests “millors” tenen continuïtat en el temps un cop es descobreix que el premi era només una etiqueta frívola per fer bullir l’olla.

El millor és aquell que et convenç, no aquell que té la medalla.