N’hi ha que fan i n’hi ha que no

El passat 2 de novembre, l’expresident espanyol José Maria Aznar va qualificar de “crisi constitucional” les negociacions sobre l’amnistia entre el govern espanyol i els seus socis independentistes. Al·legava que aquesta situació no admet silencis ni inhibicions i donava pautes d’acció per a aquells patriotes espanyols que se sentissin interpel·lats: “El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui.” Alguns analistes ho van considerar una crida a files per al reaccionarisme civil, institucional i funcionarial, però en realitat només era un recordatori: aquells que van acceptar l’herència política del franquisme mai no han deixat de parlar, ni de fer, ni d’aportar ni de moure’s perquè tot es mantingui lligat i ben lligat a les parets mestres del règim del 78. Per això, quan es tracta de defensar-lo, els conservadors (de dretes i d’esquerres) barbotegen compulsivament amb el propòsit de crear un relat, maniobren des de les clavegueres per dotar-lo de versemblança, en sufraguen els costos de la propaganda mediàtica i articulen campanyes per crear opinió pública i aconseguir que els facin d’escolanets des del poder judicial a la senyora que escridassa el reporter de TV3 a Madrid. Només aquest ecosistema politicojudicial pot explicar que es mantinguin oberts sumaris com els del cas Volkhov i el Tsunami Democràtic i que la tramitació de la llei d’amnistia flaquegi davant del Senat, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Ells fan, parlen, aporten i es mouen. La qüestió és que fan, què diuen, què aporten i cap on es mouen els que són víctimes de la seva repressió, que no són només els 3.000 encausats, sinó també els centenars de milers que ells representen. Accepten els fets consumats derivats del derrotisme i la divisió i es conformen amb anar a pidolar al mur de les lamentacions?