Aquell turisme...

Tinc un cosí segon, francès de Pau (Bearn), poc més jove que jo, que a principis dels seixanta involuntàriament va protagonitzar una anècdota, repetida tres o quatre vegades, que ajuda a fer el retrat del turisme que arribava llavors. Per les vacances estivals, amb set o vuit anys, prim i morè, al cap d’una setmana de platja presentava la pell negra com una caua. Essent a la tarda amb la mare i l’àvia prenent a l’Exprés o a l’Astòria de Figueres, avorrit, voltava per les taules i vet ací que algú de les terrasses més d’una vegada va allargar-li unes pessetes, que ell agafava més o menys perplex. Resulta que aquells europeus –la seva Europa començava a l’obaga dels Pirineus– el tenien per un típic (!) espanyolet pidolaire. Perquè no era un tòpic que els de nord enllà consideraven que, passada la Jonquera, immediatament es trobarien amb l’Espanya de rompe y rasga de toreros i manoles, de tapes i de finos, de captaires i de guàrdia civils. El franquisme i també nosaltres hi vam ajudar: a Figueres mateix, en Joan Minobis va obrir un tablao flamenc animat per residents del Garrigal, elles amb faralaes i ells amb una guitarra i una caixa de Tío Pepe. Aquesta estampa d’una Espanya cañí que començava al Pertús i a Portbou ha durat i potser mig dura. A un servidor a finals dels setanta una senyora de Westfàlia, que havia llegit la biografia d’algun ersatz de Curro Jiménez, quan em va tenir prou confiança em va demanar a mitja veu si encara portàvem la faca amagada a la cintura; malgrat ser prou culta, la seva idea d’Espanya era d’una gran Sierra Morena del cap de Creus al de San Vicente. I a principis dels 2000 una vaileta, francesa del Midi, llicenciada en hispàniques i que ignorava (!) que a Catalunya encara es parlava una altra llengua, havia triat un institut de Figueres per fer les pràctiques; només d’arribar va demanar-me frisosa on trobaria tapes capvesprals i flamenc nocturn (això darrer m’ho va resoldre una telefonada al confrare Carles Pàramo). És clar, algunes coses han canviat en l’Espanya dels misters Marshall –o Schneider– berlanguians; sobretot que, si amb el preu d’una nit a Munic es dormia una setmana a Barcelona, ara l’hotel barceloní costa el doble que el de Baviera. En fi: s’acaba el paper i fa anys que no veig el cosí...