Fèmina o nazi

Estimades feminazis: us dedico aquesta columna en el Dia de la Dona Treballadora (el nom del dia fa vomitar, sí) perquè veig que la cosa s’ha descarrilat, ha sortit de mare i, mai millor dit, de matriu. L’any 1792 Mary Wollstonecraft al llibre Vindicació dels drets de la dona ja defensava una igualtat moral entre sexes. L’obra parlava, també, de l’exclusió femenina en l’educació d’aquells temps. El 1948 Simon de Beauvoir publica El segon sexe, un assaig on reflexiona sobre què significa ser dona: un producte cultural construït per la societat. Ser mare, esposa, filla, germana… Ella donava un paper preponderant al fet social en la construcció de la feminitat i la masculinitat. Perquè m’entengueu: el feminisme era un reclam de la igualtat a tots nivells, de la defensa de l’ús de la píndola anticonceptiva, del dret a l’avortament, de la necessitat de lluitar contra la violència de gènere. Però, en què s’ha transformat un concepte tan senzill, humà i lògic? On ha anat a parar el moviment social, polític, acadèmic, econòmic i cultural que buscava eliminar tota forma de discriminació? En un odi radical contra els homes, contra tots els homes, només pel fet de ser-ho, utilitzant armes repugnants com les denúncies falses, les acusacions inversemblants, inflades per pura antipatia cap al gènere masculí. Nenes ensinistrades en un nazisme que tergiversa la realitat i noies que no tenen ni puta idea de què defensen. Saltar-se set pobles no és feminista, és imbècil. Cal educar les noves generacions en un feminisme radical, sí, però sabent que el feminisme no és l’aniquilació del mascle.