‘Jove, organitza’t i lluita’

Hi ha un lema de la gent compromesa que sovint apareix estampat als murs de la ciutat de Barcelona, com una apel·lació a sacsejar la quietud de les pedres i remoure consciències adormides. Jove, organitza’t i lluita, hi diu. És una proclama moderna, segell dels moviments juvenils més actius, que defineix amb brevetat i a la perfecció l’esperit que fa dècades va marcar el fer i el destí de Salvador Puig Antich.

Puig va ser, simplement, un jove que a finals dels anys seixanta del segle passat, amb poc més de vint anys, va decidir prendre partit per una acció política de caire revolucionari. Amb altres joves com ell, es va organitzar per emprendre una lluita arriscada, amb l’ús de totes les eines que tenien a les mans, també les armes. Va prendre partit, va lluitar i va perdre, o potser no.

Si algun lector té entre les mans aquest diari avui, a tres quarts de deu del matí, que deixi un moment la lectura, que alci el cap i que miri al seu entorn. Allà on sigui veurà que el dia ja és fet i que avança dret i definit en un matí de dissabte que acostuma a estar ple d’activitat; a les cases, als carrers, als mercats... A tres quarts de deu del matí, en aquesta hora exacta, el règim franquista aplicava el garrot a Salvador, li llevava la vida.

Hi ha una certa tendència, atribuïble a un romanticisme absurd, o al guió d’alguna pel·lícula carregada d’efectisme, a imaginar les execucions dels condemnats a mort en la primera llum del dia, en un bosc pentinat per les bromes baixes que embelleixen l’horror de l’acció que està a punt de dur-s’hi a terme. Res va ser així en la tristíssima mort de Puig Antich. Tan impune se sentia el règim de Franco que a Salvador van executar-lo al mig de la ciutat, en una trista habitació de la presó Model, a tres quarts de deu del matí, com si no hi hagués res millor a fer aquella hora de dissabte, com si fos un tràmit més que s’havia de dur a terme el dia de la setmana que toca fer endreça.

El garrot és un ferro que escanya el coll, esmicola les vèrtebres, col·lapsa la vida que viu arrapada al cos però en cap cas posa fi a l’ànima, encara menys amb l’essència d’un esperit lliure. Salvador Puig Antich era fill de la derrota, els seus pares formaven part de la generació dels vençuts, però la seva generació va ser la primera que va alçar-se per revoltar-se contra aquella situació d’asfíxia, revoltar-se literalment, que vol dir fer la revolució, i no deixar-se vèncer, tampoc després de la mort.

El propòsit terrenal de Puig va ser un fracàs. Està molt bé ser jove i organitzar-se per la lluita, però encara està millor si aquest compromís és alguna cosa més que una mescla d’idealisme i energia desenfrenada, pròpia de l’edat. Puig va fracassar als carrers però va triomfar en el cor de la gent com una força interior que impedeix conformar-se davant d’allò injust, com l’empenta necessària per tirar endavant quan les forces s’acaben.

Hi ha un lloc a Barcelona per omplir-se d’aquest esperit. És la plaça Puig Antich, a Roquetes, on el visitant fa un recorregut entre barrots en un viatge des del captiveri a la llibertat. S’acaba en un punt encimbellat on l’aire és net; la vista, diàfana, i l’horitzó, infinit damunt la ciutat i encarà més enllà, en la mar blava.