Especialistes a bloquejar portes i vides

Dins l’espècie humana hi ha un grup social que mereix una menció especial per la seva forma d’interrelacionar-se amb la resta. Parlo d’aquells que agafen el metro pels pèls quan un so estrident anuncia que les portes estan a un segon o dos de tancar-se –suposo que també serveix per al tren però no en soc usuària– i es queden allà clavats, impertèrrits, just a la porta, sense tenir en compte si darrere ve algú més a l’esprint que necessita pujar a aquell vagó. Quan els detecto, em ve al cap la imatge d’aquells goril·les de discoteca que s’asseguren que no entris a la sala si no compleixes amb els paràmetres estàndards. Allà es planten, perquè ells ja han aconseguit la seva fita. També si el metro és buit. Si ve algú a escassa distància, que s’esperi al proper tren, que segur que a aquesta persona no li ve de tres minuts. O que es vegi engolit per les portes, si és que procura accedir malgrat la tanca humana que s’ha instal·lat al davant. Deuen ser els mateixos, puc intuir, que practiquen l’art de l’absurd quan bloquegen les portes de sortida malgrat que els poden restar unes quantes parades per arribar al seu destí. Sobretot si el vagó va ple, no sigui que la massa els absorbeixi i no els permeti baixar allà on volen. Fins i tot quan falten 10 parades per al seu destí. Ja pots avisar-los uns instants abans que baixes a la propera estació, confiant que entendran que allà destorben i que estaria bé que es moguessin una mica per facilitar-te la sortida. Ells confien que desplaçant-se mig centímetre tu ja t’espavilaràs, potser saltant per sobre o passant entre les seves cames. Ells han arribat abans que tu i es creuen amb el dret d’ocupar aquella parcel·la fins que els seus pebrots els indiquin que ja poden abandonar-la.