Som 10 milions
Fotos i vergonyetes
Per molt que passin els anys, hi ha una manera de fer dels polítics, i tot el seguici que arrosseguen, que em té captivat: la dèria per sortir a les fotos i per posar-se medalles amb coses que, per a molts dels mortals, més aviat farien vergonyeta. El darrer cas, el tour turístic amb autocar pels 6,2 quilòmetres del Quart Cinturó, o B-40, que el govern espanyol només ha trigat disset anys a construir per unir Olesa amb Viladecavalls. A 0,36 quilòmetres per any, tota una proesa digna de fer-s’hi totes les instantànies del món per immortalitzar-ho. Una processó de càrrecs de les diverses administracions afectades, de tècnics, assessors, responsables de premsa, treballadors de l’obra, directius de les constructores, càrrecs de patronals i institucions econòmiques i mitjans de comunicació, vam desfilar en un acte que va aplegar centenars de persones un divendres al matí. Tot, per perdre un valuós temps per fer coses de més profit.
I, per si amb això no n’hi havia prou, el tour en autocar incloïa una guia professional responsable de les obres que t’anava explicant les meravelles i dificultats dels treballs elaborats, donant un munt de dades, entre d’altres, dels metres cúbics de terra remoguda, sobre el paviment aglomerat instal·lat i les càrregues de foc que suporten dins del túnel, sobre els murs de contenció, els ancoratges, etc.
Tot molt didàctic i amb gran sorpresa per la naturalitat amb què explicaven també que els sondejos previs a la construcció no van saber detectar que el terreny no tenia les característiques que s’esperaven i que van provocar esllavissades i l’esfondrament del paviment ja construït, o que s’hi va trobar un abocador –com si hagués aparegut per art de màgia– que va obligar a fer un tractament previ per poder-lo tapar posteriorment. Clarament, una cosa per vantar-se’n, sense cap mena de dubte.
Doncs res, que ara ja hi ha un tram de Quart Cinturó més i ja podem focalitzar tota l’atenció en el següent –ai, no, que alguns diuen que només serà una ronda i els que l’han de pagar diuen que ni parlar-ne i que ha de ser d’alta capacitat–. I així passarem uns quants anys més amb més vergonyetes que haurem de suportar; plens d’anuncis que s’incompliran, actes amb tota la fanfàrria protocol·lària que només buscaran la foto sabent que no hi ha consensos, queixes per incompliments, nova tongada de contenciosos als jutjats i de traçats que ves a saber si acabaran d’omplir els calaixos ja plens de projectes i estudis de les administracions. Pel cap baix, podem esperar una desena d’anys més per veure un nou tram, si és que mai s’arriba a fer.
Tot plegat, un altre exemple de malbaratament de diner públic per una obra projectada als anys seixanta del segle passat de la qual s’ha tret més utilitat per fer oposició política que la que suposadament té per a la ciutadania que n’ha de fer ús.