L’11-M

Aquest dilluns serà un dia de mal recordar. Farà vint anys que van explotar deu bombes col·locades per una cèdula gihadista en trens de rodalies de Madrid. Van morir 192 persones i en van resultar ferides 1.900. Uns terroristes van ser detinguts i els altres es van suïcidar amb explosius quan van ser enxampats pels GEO. La justícia va actuar i va dictar sentència. Vint anys després, aquella data continua envoltada de polèmica. Era un dijous a quarts de vuit del matí i diumenge es van celebrar eleccions generals. José María Aznar no es va presentar després de dues legislatures i en el seu lloc ho va fer Mariano Rajoy, que va ser derrotat en contra dels pronòstics per un novell José Luis Rodríguez Zapatero. La causa de la derrota del PP va ser que Aznar va mantenir que havia estat ETA. Fins i tot quan la investigació descartava que ETA estava darrere del mortal atemptat.

Han passat vint anys i els fets continuen molt presents, sobretot per als familiars i amics de les víctimes, però també per a un ampli grup de ciutadans que no poden arribar a entendre com es va enganyar al final d’una campanya electoral per intentar guanyar unes eleccions. El pas del temps ha fet que algunes persones afins al Partit Popular hagin reconegut que llavors el seu partit es va equivocar i que només ho poden entendre perquè dient que era ETA es perjudicava el PSOE, que havia fet algun intent per aconseguir una treva definitiva. En canvi, si es feia creure que era el terrorisme islamista, el perjudicat era el govern d’Aznar per la seva implicació en la guerra de l’Iraq. Cal recordar aquella fotografia de les Açores.

Són teories ben complicades d’entendre. L’única que s’ha mantingut viva és la teoria de la conspiració. Vaig viure un Madrid amb els carrers buits i plens de por pels fets. En dies posteriors es va conèixer part de la veritat i les urnes es van capgirar. Les urnes no saben mentir.