Amnistia i confrontació

En la política catalana i espanyola els partits majoritaris estan més neguitosos que mai. El clima és d’una extrema confrontació entre el bloc del PP i el del PSOE. A Catalunya la cosa va començar a anar malament a causa de la pèssima gestió de la victòria del referèndum. Primer va ser la divisió estratègica de l’independentisme amb l’abandonament de la unilateralitat per part d’ERC a canvi dels indults, estratègia repetidament celebrada com un triomf pel PSOE. Estem lluny d’haver superat aquesta deriva submisa, més aviat al contrari, s’entesten a interpretar-la com la que ha permès el pacte forjat per Puigdemont amb l’amnistia. La lluita erosionadora entre l’independentisme no ha pujat de to perquè a Catalunya no es té cap veritable poder. Tret d’alguns exabruptes, aquí s’estila una lluita sorda a través de consignes desqualificadores tot deixant en silenci els oponents, i evitar explicar per què s’ha canviat d’opinió. Com si la ciutadania no poguéssim entendre què fan els polítics. La resposta ha estat clara en les votacions. Aquests darrers mesos a les Espanyes no només ha saltat pels aires la mínima complicitat entre els grans partits sinó que s’ha esquerdat l’estabilitat estatal: la guerra entre el poder legislatiu i el judicial és total. Des que l’amnistia era assumida pel PSOE –per interessos de partit– el bloc del PP ha passat dels típics escarafalls a una sistemàtica lawfare contra la direcció del PSOE. La mateixa lawfare que el bloc del PSOE aplicava amb el del PP contra l’independentisme. Puigdemont l’encerta quan reclama mantenir la unilateralitat i refer la unitat independentista tot i l’amnistia. No costa gaire preveure què pot passar a curt i mitjà termini, ens agradi o no. Pinten bastos.