La mida no importa

Vivim en un món en què majoritàriament es confon el valor amb el volum, i en què habitualment es mesuren les coses per la seva magnitud, associant dimensió amb èxit. Com més gran, millor! Aquest paradigma, interessat i amb una alta càrrega ideològica, està força instal·lat a l’inconscient col·lectiu i la major part d’empreses i organitzacions es troben immerses en una mena de travessa, en format de cursa, per fer-se grans, com si això fos un indicador de rellevància i una garantia de prosperitat i de perdurabilitat. En alguns contextos, i en base a algunes lògiques d’escala, aquesta dinàmica pot tenir un cert sentit, però el creixement pel creixement, així sense més ni més, és una derivada absurda del model neoliberal que en nom de la globalització ens fa a la immensa majoria més i més petits a costa que ells, una minúscula minoria, es facin més i més grans. 

A pobles i ciutats també s’ha imposat aquesta tendència i sembla que el més important sigui ser grans, ser molts. Les mètriques comparatives entre ciutats tenen un deix competitiu en termes quantitatius que fa feredat. El camp de Tarragona no s’escapa d’aquesta lògica quantitativa, i hi ha qui creu que la motivació bàsica i el sentit estratègic de la integració entre les comarques que el configuren és justament aquesta especulació quantitativa. Des del meu punt de vista, el que dona raó de ser a la realitat compartida del Camp de Tarragona no és pas el volum, sinó la creació de sinergies per generar més valor, independentment de l’envergadura resultant.

Penso que el futur del Camp exigeix fer una aposta inequívoca, i sostinguda en el temps, per la qualitat sense obsessionar-nos per la dimensió. Fins al punt d’estar disposats a sacrificar la mida, si cal, per assegurar la qualitat, que gairebé sempre es correlaciona de forma directament proporcional amb el benestar, de la mateixa manera que la quantitat gairebé sempre es correlaciona de forma inversament proporcional amb la sostenibilitat. Qualitat en els serveis per als residents i qualitat de servei per als visitants. I amb una mirada a llarg termini posant al centre les persones i el medi natural, sense hipotecar la viabilitat de les generacions futures.

Projectes com el del Hard Rock fan emergir de forma molt vehement aquesta tensió entre quantitat i qualitat, entre volum i valor, entre mida i mesura. El turisme és un motor de tracció pel Camp, obvi. Però el debat crític sobre el paradigma actual no és només legítim, sinó que és imprescindible. S’ha de poder qüestionar el model predominant, sense ser assenyalat d’antisistema, basat en l’arribada massiva de persones a partir del reclam de sol i platja, vigent des dels anys seixanta del segle passat. Tòpics i interessos a banda, cal un debat serè i global de tot el territori que inclou el Camp de Tarragona sobre el model turístic més enllà del litoral i les seves especificitats. Un debat honest i valent sobre què volem ser i com volem ser el dia que, finalment, descobrim que la mida no importa tant com ens havien volgut fer creure.