Temprança

A veure si soc capaç de narrar prou bé allò que vaig viure recentment sopant en un petit restaurant d’una ciutat monumental, sempre amb turistes, i plena precisament de petits restaurants amb taules tan ben aprofitades que, sense pràcticament separació entre elles, fan que t’hi puguis sentir com una anxova enllaunada. Afortunadament, però, teníem adjudicada una taula en un racó que, situat en un costat de la barra, quedava una mica separat de la resta de la sala. Un cop instal·lades, vam tenir molt de temps per llegir i rellegir els noms dels plats escrits a la pissarra (i de pensar quins volíem) abans que la cambrera no ens fes la comanda. Passada una estona, va servir-nos les begudes. Una estona més tard, la dona ens va dur unes olives: menjant-ne, vam intuir que els plats trigarien a arribar, però no suposàvem que tant. Tanmateix, no va molestar-nos. Ens sentíem bé en aquell lloc. Què ho feia? L’espai era agradable. També és cert que no teníem pressa. Ni tampoc molta gana. Però no era només això. Era per ella: per la dona que feia de cambrera i també de cuinera. Ho vam deduir abans que ens digués que el cambrer s’havia adormit: no només una estona, sinó, en fi, durant tot l’horari del servei. Ella mantenia la temprança. Sense presses, però sense descans, ho anava fent tot i, sense anotar-ho, ho recordava tot. Es movia lentament amb una elegància gestual digna de la Jessye Norman: no feia cap moviment en va, només els necessaris. Al restaurant hi havia unes quinze persones més. Ningú no semblava nerviós, sinó acordat a la temporalitat i la calma d’aquella gran dona amb una actitud joiosament intempestiva. Va ser bonic estar en aquell món a contracorrent. Vaig desitjar ser com la Sonia.