El català, llengua igualitària

És incomprensible la manca de fermesa dels polítics catalans en la defensa de la llengua catalana des de la dita Transició Democràtica, la “Transacció Democràtica”, com en deia l’inoblidable historiador Josep Fontana. Ara sembla que govern i societat en general han vist les orelles del llop; això és, la forma capciosa dels centres de poder estatals, polítics, econòmics i culturals de minoritzar la llengua del país fins a fer-la prescindible en la vida diària. O el somni humit més miserable, fer-la desaparèixer.

He tornat fa poc de Nimes, on l’occità té una presència gairebé nul·la, més enllà de nuclis molt cultes. A la ciutat un foraster troba en els diversos centres d’acollida, públics i privats, moltes llengües del món que et donen la benvinguda, entre elles la catalana. Però no ens equivoquéssim, Fredéric Mistral amb el Felibritge va situar la literatura i la llengua d’oc al capdavant de les llengües minoritzades, en perill pel genocidi cultural dels estats. El poeta provençal rebé el 1904 el Nobel de literatura i va fer el diccionari més complet. Però en no tenir una línia política coherent, temorenc en la reivindicació política i social i en la lluita per la llengua occitana, tan important en la història de la humanitat, la classe política el va oblidar pels cants seductors de París, o el que és el mateix, pel centralisme, els càrrecs polítics i la submissió. França cantava les seves glòries literàries mentre enterrava el literat i també, subtilment, la llengua occitana.

És molt important el permís actual aconseguit de poder parlar en català a les Corts espanyoles, encara que de forma no oficial i permanent, malgrat els brams d’ase de l’extrema dreta i la dreta extrema. Un pas cabdal és creure en la diversitat, en tot i per tot. D’aquí que cal cridar a la consciència del comú de la gent per lluitar contra l’apatia política que ho abasta tot, de la llengua a la cultura, l’economia, la natura i els drets humans més bàsics. El govern del país, els governs més propers, ajuntaments, consells comarcals i institucions educatives públiques i privades no es poden rentar les mans d’aquest compromís i deure. Tenen la responsabilitat d’actuar, no poden ser silents i covards còmplices. Igualment la lluita per l’oficialitat del català al Parlament Europeu és molt important. La UE decep un cop més quan compta en diners el que és dret d’un poble, a diferència de les ingents quantitats de diners que gasta en inversions amb criteris més que discutibles, quan no inexplicables.

Pompeu Fabra és l’altra cara del Felibritge, és la personificació de la coherència del principi al final de la seva vida. Uneix llengua i ús general d’aquesta, per tots i tothom, lluny de definicions reductores. No és solament el “seny ordenador de la llengua catalana”, sinó que amb l’exemple personal, el compromís polític republicà i la modernitat lingüística abasta tots els sectors de la societat catalana. La llengua catalana és perseguida pel nacionalisme espanyol excloent, unitarista, pel fet de ser una llengua social igualitària per a tothom, catalans o forasters, gent de soca-rel o emigrants del món. La llengua ha de permetre i pretendre ser l’eix nodal de comunicació per a tots els qui viuen i treballen a Catalunya. Aquí rau l’obligació dels nostres polítics, fer possible aquest pas des de les llars d’infants a l’escola, als instituts i a tots els centres de salut, a la indústria, als centres d’acollida d’immigrants per obtenir les papers en regla per poder treballar o viure amb dignitat amb nosaltres, a les universitats i a les escoles adults, en l’esport a tots nivells i disciplines, en les xarxes socials i en la intel·ligència artificial, a tot arreu. El català ha de ser necessari per oferir les mateixes possibilitats a tots els ciutadans de Catalunya. Per ser una eina d’integració social i cultural, un pas per a la millora de la vida de les persones. Per convicció política, dret, cultura i humanitat.

En una legislatura espanyola en què el PSOE necessita els vots dels partits catalans no dependents de partits espanyols, cal defensar amb ungles i dents una legislació favorable als principis de defensa de les llengües en perill –com la catalana–, com diu la declaració programàtica de l’ONU, la Unesco i fins i tot una Constitució Espanyola escrita i tutelada en els articles clau per un exèrcit que era profundament franquista. Des de les instàncies oficials espanyoles i partits que ens necessitin ens poden fer la rosca, adular fins i tot –recordem el delirant Aznar–, però no, no hem de caure en l’engany fet a Mistral i l’occità quan el gori-gori, colgats sota terra, sinó que hem de lluitar per posar la nostra llengua a tot arreu i en tot lloc. Això passa per les lleis d’obligat compliment, per un pacte polític votat i rubricat.

Països i cultures amb menys població i gruix cultural com el nostre se n’han sortit. La Renaixença es va basar en la llengua i la cultura i el progrés econòmic. L’Estat espanyol ens pretén afeblir en els dos conceptes, el lingüisticocultural i econòmic. Fet prou evident excepte per als polítics i empresaris majordoms de Madrid. Ara tenim un as a la mà que també és un poder ferm, la democràcia, els vots. Si els sabem usar correctament i útilment, la nostra força ens permetrà mirar present i futur amb optimisme. Un fet és clau, el compromís de tots i cada un de nosaltres.