Mirades
Contra el terror, revolta democràtica
Fa vint anys dels brutals atemptats de Madrid i d’una pressió per assenyalar ETA del que havia estat cosa d’Al-Qaida
En una llarga vida periodística hi ha moltes notícies que et marquen i que sempre recordaràs. En el meu cas, execucions i crims horribles, el segrest d’Olot i les detencions dels seus autors, l’11-S, l’atemptat a Ernest Lluch, l’ascens del Girona i també, tot i haver treballat sempre en mitjans de proximitat i nacionals, l’11-M. Se n’ha parlat i escrit molt, aquest dies, de l’atemptat de l’11 de març del 2004. Avui fa vint anys d’aquell dijous preelectoral, tres dies abans de les eleccions al Congrés i al Senat, quan tots ens vam esgarrifar quan vam saber de les bombes a Madrid i quan vam començar a entendre que hi hauria tants i tants morts. Va ser un dia de gran preocupació en tots els sentits, també periodística. Al diari, a Girona, vam entendre que ens trobàvem davant d’un dels grans casos periodístics i que allò s’havia d’explicar bé. Amb un ull a les agències de premsa i l’orella enganxada a les ràdios, es va formar un nucli dur de decisió periodística, es va decidir fer una aposta dedicant com qui diu tot el diari al tema, es va organitzar la redacció, i vam enviar Josep Maria Flores a Madrid de manera immediata, per donar el to a la informació que ens interessava. Van ser grans dies de periodisme.
Amb el cor encongit vam sentir el lehendakari Ibarretxe carregar contra ETA donant per fet la seva autoria. Però també vam sentir Otegi dient el contrari. I tot i que el govern d’Aznar i els seus portaveus, Acebes i Zaplana, asseguraven que tot apuntava a ETA, al llarg de la tarda tot es tornava confús. Vicent Partal, llavors columnista del diari, va explicar fa poc aquest dia que es va posar davant d’una pissarra, va fer columnes i va començar a posar coses a favor o en contra de determinats tipus de terrorisme: ETA, Al-Qaida, italians... i que comprovava que tot el que sortia no apuntava a ETA. Però Aznar va jugar fort, va apuntar a ETA perquè sabia que s’hi jugava les eleccions en què Rajoy era candidat i va decidir allunyar totes les sospites de la seva entrada en la guerra de l’Iraq. Havia estat ETA i punt. Va trucar als directors dels principals mitjans de comunicació i l’endemà la gran majoria apuntaven a ETA. El País, segons Jesús Ceberio, el seu director, va canviar “Matança terrorista a Madrid” per “Matança d’ETA a Madrid”. Curiós.
Durant anys hem tingut al diari les quatre portades d’aquells dies. L’endemà, en paper, érem els únics que titulàvem: “Al-Qaida ho reivindica”. El dia 13 titulàvem: “Tots contra el terror” amb un editorial que naixia a portada: “No ens creiem el govern d’Aznar”. El diumenge el títol era: “Contra la mentida”, amb un editorial a portada cridant a la “Revolta democràtica”. I el dilluns, l’endemà de les eleccions, el títol era explícit: “Passi-ho bé”.
Van ser dies de periodisme lliure. Vam dedicar més de 40 planes cada dia al tema. Amb aquell “Qui ha sigut”, la primera mobilització mitjançant SMS. I unes eleccions en què s’havia de decidir si el PP guanyava o no per majoria absoluta, per la mentida estirada al límit, es va convertir en una victòria de Rodríguez Zapatero. Fa vint anys vam estar contra el terror, contra la mentida i a favor d’una revolta democràtica.
