Ni Setmana ni Santa?

Quan escric aquestes ratlles hi ha gent que està preocupada pel temps que pugui fer durant aquestes festes. Com que la primavera cada vegada és més curta, més fràgil i més indefinida, la Setmana Santa sol tenir una d’aquestes dues característiques: és cua d’hivern o cap d’estiu. Si es produeix la primera situació, hi ha molta gent que es considera estafada. L’èxit progressiu de les vacances “enfora”–físicament i psicològicament– demana sol i llibertat de moviments.

Davant d’això que en diem Setmana Santa ens trobem en una fase crítica: d’una banda, es comprimeixen oficialment els dies de festa laboral; de l’altra hi ha una tendència popular a l’allargament del període de festa. És una contradicció més entre tantes com en patim.

En d’altres països hi ha més coherència, i els nostres veïns francesos ens en donen un exemple. S’han consolidat les “vacances de primavera”, que agafen una dimensió més gran que els nostres “dies sants”. Els embussos d’autopista no es produeixen el dijous sant, o el divendres sant, com aquí, sinó que ja s’han produït divendres i dissabte de la setmana passada. Si abans parlava de coherència és perquè, al mateix temps, a França es retallen les vacances escolars d’estiu. S’està configurant un calendari laboral que presenta tres grans pauses de descans, cada vegada menys desequilibrades: vacances de Nadal, vacances de primavera, vacances d’estiu. Naturalment, això no afecta només els escolars: es tracta de vacances familiars.

És un calendari que s’està institucionalitzant, és a dir, que s’està generalitzant, mentre que aquí passa el contrari. Aquí la diversitat de conducta és extraordinària. Cada vegada hi ha gent que fa menys festes, i al mateix temps gent que en fa més. Hi ha qui s’estarà al peu del canó fins a l’últim minut reglamentari, i hi ha qui ja s’està banyant a les Canàries o comprant a dojo a Hong Kong (per cert: un dia parlaré d’un cas increïble de picaresca turística). O sigui que, reglamentacions a part, fem com sempre, que significa que cada u fa el que pot, a més dels qui fan el que volen.

És curiós el que passa: mentre la Setmana Santa s’ha anat buidant d’aquell contingut que s’imposava més o menys a tothom –i que continua viu per a una minoria fidel–, una gran part de la població, deslligada d’aquest compromís que sovint era social, s’apunta ara a uns costums que, en certa manera, tenen un caire “litúrgic”: anar-se’n al camp, a l’apartament, a viatjar. Si religió equival a “relligar-se”, hem canviat d’hàbits però no hem renunciat a uns lligams col·lectius de conducta. És la nova religió de la festa i de l’oci, generalment mal aplicat –com totes les religions. Amb els seus manaments, els seus paradisos promesos, les seves penitències. I quan s’hagin acabat les festes, i amb plena consciència hàgim fet un acte de contrició… quan sigui l’hora tornarem a pecar.

Units en el ritual, desitgem-nos, però, una bona Pasqua.