La jubilació dels ‘boomers’

Les persones de més de 60 anys constitueixen ja a Catalunya més del 26% de la població, i aquest procés d’envelliment tindrà una acceleració el 2030, quan la generació dels baby boomers assoleixi l’edat de jubilació. Les estimacions parlen de més de dos milions de catalans de més de 65 anys el 2035. Segons l’Idescat, al nostre país hi ha actualment prop de 2,5 milions de persones entre els 50 i els 59 anys: un 31% de la població. La nostra realitat social és, doncs, la d’una piràmide poblacional invertida cada cop més accentuada. Al nostre país hi ha 126 persones de més de 64 anys per cada 100 menors de 16 anys, un increment percentual de 23 punts respecte a les dades de fa deu anys. Com en el cas de les generacions precedents, la de les persones nascudes entre finals dels anys cinquanta i principis dels setanta, per garantir el seu benestar i un bon envelliment, també, necessitaran atenció sociosanitària però recordem que aquesta generació correspon al moment en què la nostra societat va experimentar un gran creixement demogràfic.

Avui, Catalunya ofereix gairebé 61.000 places residencials però per absorbir la nova demanda se n’hi hauran de sumar moltes més. A més d’un increment en termes quantitatius, també s’ha de tenir en compte un ampli ventall d’alternatives que no sols cobreixi els diferents graus de dependència, sinó també les necessitats reals de les persones grans cada cop més autònomes i connectades, i amb un desig generalitzat de voler envellir a casa. Com fer front a un desafiament d’aquestes característiques? Com hem de dirigir aquest futur els professionals de l’atenció sociosanitària? Queda clar que haurem de continuar invertint en recursos, formació, innovació i en la construcció de nous centres. Alhora, haurem de ser molt creatius en buscar i desenvolupar noves solucions per seguir garantint la millor atenció i el dret de les persones a envellir dignament. Per aquest motiu, el futur de l’atenció a les persones grans passa per ser híbrid, donant respostes a les necessitats individuals amb diferents serveis que tinguin en compte diversos recursos. Així, d’una banda, haurem d’apostar per un nou model de residències més basat en l’atenció centrada en la persona i, de l’altra, preveure una forta inversió en innovació, tant per desenvolupar teràpies no farmacològiques com per cercar tecnologies que facilitin la tasca dels professionals i millorin la qualitat de vida de les persones grans. Sense oblidar-nos d’una ambiciosa ampliació dels serveis de teleassistència i assistència a domicili, ja que les previsions parlen d’una pujada exponencial d’aquesta xifra. També haurem de treballar en nous formats, com ara el senior-living: un concepte que considera diferents opcions d’habitatge i estil de vida per a persones grans autònomes, amb serveis que vetllen per la seva salut i amb unes instal·lacions àmplies i còmodes. Però no hem d’oblidar que quan parlem d’atenció a la gent gran, parlem sobretot de persones. De les que cuidem i de les que cuiden. Cal atreure i formar talent, desenvolupant un pla sòlid per generar coneixement sobre el nostre sector. Per fer-lo atractiu i apropar una tasca tan admirable com és tenir cura de la gent gran. I això només ho podrem assolir si fomentem la coordinació i la feina conjunta entre els diferents agents, públics i privats, per optimitzar recursos i focalitzar els nostres esforços a materialitzar un marc normatiu idoni. La clau és, en aquest sentit, el diàleg constant per trobar tots plegats les millors solucions.