Tribuna
Dues obvietats, dos epílegs
Que el lector em passi la insistència en dues grans obvietats sobre la política espanyola i la catalana. I és que, tot i l’evidència dels fets, la retòrica política quotidiana –digueu-ne discurs, digueu-ne relat–, cada vegada ens tornen a enredar en una teranyina de confusions de la qual costa molt escapar-se i que enterboleix qualsevol estratègia independentista. I això, tant si s’hi participa a consciència com si hom hi queda atrapat sense adonar-se’n.
La primera obvietat és que l’adversari del sobiranisme és tot un Estat. No és un govern. Ni un parlament. Els governs tenen el poder que tenen i el gestionen no tant lligats per uns principis inamovibles sinó acomodats als equilibris per conservar-lo. I els parlaments també estan lligats a una Constitució que en limita l’acció. Com que, a més, les majories i minories estan enfrontades, la possibilitat de legislar per fer canvis radicals és mínima. Per tant, que la sort et faci ser una torna parlamentària necessària per fer govern –et diguis Sumar, ERC, Junts o, si fos el cas com a les Balears o el País Valencià, et diguis Vox–, pot fer que puguis forçar algun canvi legislatiu, però sempre estarà dins dels límits que imposa l’Estat.
I ja sabem que l’Estat espanyol respon a un projecte de nació castellana colonial, unitarista, assimilacionista i homogeneïtzadora. De manera que per molt que es pugui pressionar un govern o una majoria parlamentària per fer més suaus les constriccions del seu projecte nacional, en contra sempre hi haurà els aparells d’Estat que no estan sotmesos a cap resultat electoral. Em refereixo a l’aparell judicial, que és una casta estretament derivada del franquisme. Però també a l’alt funcionariat, als mitjans de comunicació que es consideren garants del règim, o a les organitzacions empresarials, sindicals, civils i religioses, els interessos de les quals depenen de la protecció de l’Estat. Uns aparells que garanteixen la força d’un nacionalisme naturalitzat, la violència coactiva del qual queda invisibilitzada i així pot ser exercida amb tota la força i impunitat. Aquest és el veritable adversari del sobiranisme.
Pel que fa a la segona obvietat, és que des de l’autonomisme no es pot fer la independència. I les institucions catalanes en són, d’autonòmiques. I en són amb independència de quines siguin les veritables aspiracions dels qui les regeixen. Si la fiscalitat no és a les teves mans, si no tens la judicatura, si no controles les fronteres, si et tomben les lleis importants, si no disposes d’un sistema de defensa, si no formes part dels clubs estatals..., no pots fer altra cosa que autonomisme. I cal adonar-se que gestionar al millor possible l’autonomia no tan sols no t’acosta a la independència, sinó que objectivament et fa més plenament autonomista. Per tant, el model queda més ben legitimat. I, per cert, si alguna nova formació independentista entra al Parlament fruit d’unes eleccions autonòmiques, que es desenganyi: la seva acció, també objectivament, serà autonomista o se l’expulsarà del sistema, com ja hem comprovat repetidament els darrers temps.
Es pot entendre que es pensi que mentre no s’aconsegueix la independència, més val gestionar bé l’autonomia. O que val la pena participar en la política espanyola per aconseguir avantatges per al país. És un qui dia passa, any empeny que obtindrà l’aplaudiment dels qui han d’atendre les exigències del dia a dia. Ara bé, la contradicció que cal assumir és que com millor es governi a casa, com més avantatges s’esgarrapin de l’Estat, el cost del risc d’una ruptura independentista serà més alt i, per tant, més difícil d’assumir. De fet, aquest és el càlcul que fa Pedro Sánchez: està convençut que com més mimi l’autonomia, com més condescendent sigui amb els independentistes, més difícil els serà “tornar-ho a fer”. L’únic obstacle que té davant són uns aparells d’Estat poc proclius entendre la jugada perquè, a causa de la seva cultura política il·liberal, segueixen confiant més en els resultats d’una repressió autoritària que en els del reencuentro.
I d’aquestes dues obvietats se’n deriven dos epílegs. Un, que si els catalans no entenem que l’autonomisme no és un camí intermedi sinó el mal menor que ens manté atrapats en un mal molt major, mai no sortirem de la gàbia estatal. I dos, que fins que Espanya no quedi sotraguejada per la independència dels catalans, no farà el seu pas definitiu cap a una democràcia liberal plena.