Pillatge

El pillatge és una activitat humana tradicional. És present al llarg de tota la història –i de la prehistòria suposo. No em refereixo al saqueig en ocasions bèl·liques, violent i venjatiu, i sovint perpetrat en grup. Parlo del pillatge individual, presidit per l’astúcia i la dissimulació.

La gamma del pillatge és infinita, i cada una de les seves manifestacions ha de ser jutjada de manera diferent. No és el mateix endur-se blocs de pedra de la muralla de la Xina que un cendrer d’hotel, que és una pràctica que fa uns quants anys es convertí en moda frenètica.

L’al·lusió a la muralla de la Xina no és pas simbòlica. Els diaris xinesos han denunciat que molts habitants de les regions per les quals “passa” la muralla es dediquen a desmuntar-la i fan servir les seves pedres per a enfortir les seves cases i per a bastir les tanques dels seus jardins. Deuen pensar que “no ve d’aquesta pedra”, tenint en compte la grandiositat d’aquesta obra: 6.000 quilòmetres de llargada –quantes voltes senceres a Catalunya?– deu metres d’alçada i sis d’amplada. Després de més de dos mil anys d’existència, hi deu haver sectors enderrocats, o a mig enderrocar, i els pagesos s’enduen probablement aquests fragments.

A Catalunya ha passat el mateix amb força muralles de viles i ciutats, amb calçades romanes, amb velles ermites. Si prescindíssim del “delicte cultural” que és aquest pillatge, podríem interpretar-lo –i sospito que és el pensament dels qui el practicaven amb naturalitat– com un procés gairebé biològic de supervivència: aprofitar l’antic per construir el nou.

És molt diferent el pillatge dels “cultes”, dels qui, amb plena consciència de depredació, s’enduen una imatge gòtica amb la complicitat d’un rector, o un fragment d’un mosaic romà d’una excavació arqueològica. El pillatge, com dèiem, té infinites variants, des de la sostracció de rètols de vagons de tren –amb la premeditació de dur un tornavís a la butxaca– fins a arrencar i endur-se una planta de rocalla en passar per una urbanització deserta. Són gent que solen autofelicitar-se per la seva llestesa.

En una regió dels Alps, prop de Martigny, s’han descobert fa poc vestigis de dinosaures. Les autoritats locals han començat unes ràpides gestions per tal d’aconseguir una declaració de sector protegit abans no arribi l’estiu… i, amb l’estiu, la invasió turística, amb la dosi corresponent de rampinyadors. No us dic res, poder exhibir al “living” de casa un os de dinosaure!

El cas més xocant de pillatge que conec és el d’uns xicots que es van enamorar d’una pintura que hi havia a la cambra d’hotel que ocupaven. Quan van marxar, al cap d’una setmana, van desmuntar el marc i es van endur la pintura... però en el seu lloc, altra vegada perfectament emmarcada, hi van deixar una còpia que s’havien dedicat a fer durant aquells dies, amb més paciència que traça.