Els dies manllevats

Vivim els “dies emmanllevats” (recordem que “manllevar” significa fer-se prestar). Segons la tradició popular, els tres primers dies d’abril pertanyen al març, en el sentit que solen presentar les desagradables característiques del “març marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot”.

Aquesta vella és “real”, en la rondallística del país. La història comença al final d’un febrer que no fou gens fred, i aquesta circumstància va impulsar una vella que tenia un ramat d’ovelles a cridar:

Adéu, febrer,

que amb ta gelada

no m’has mort cap ovella

ni fet cap pelada!

Com és natural, el febrer es va sentir “picat” i anà a trobar el març, per tal de demanar-li que li “deixés” els primers dies. Aleshores el temps canvià, el març començà a “febrejar” i la gelada va matar l’herba i les ovelles de la vella. “Llavors tot era picar de peus de ràbia i grunyir furiosament” –recull Aureli Capmany–, i d’aquí ve que quan aquests dies fa molt mal temps els pagesos diuen que són els “reganys de la vella”.

Perdut el ramat d’ovelles, en comprà un altre de vaques. Quan s’acabava el març, enduta per la satisfacció d’haver-lo superat feliçment, tornà a cometre la imprudència de cridar:

Escapada de març

i de marcells.

he salvat les vaques

i els vedells

El març, mortificat, va anar a trobar l’abril i li demanà els primers dies per tal d’enviar una gelada tardana, que matà totes les plantes i les vaques de la vella vanitosa.

D’aquí ve que els primers dies d’abril siguin anomenats “dies emmanllevats”, recordant que l’abril els ha deixats al març. És curiós que aquesta creença sigui també popular en altres països europeus, i tant l’arrelament com l’extensió d’aquesta mena de tradicions són un dels misteris que encara no han pogut aclarir –que jo sàpiga– les computadores.

D’alguna manera, penso, l’home ha lluitat sempre contra la dictadura del calendari, que és un intent frustrat de classificar per mesos perfectament rígids les variants del clima; l’home de pagès sap molt bé que la naturalesa no es deixa programar, i els nostres avantpassats ho volien explicar amb una lògica irrebatible: la lògica de la fantasia.

Tots hauríem de comprendre que els nostres dies presents són “dies manllevats”; són dies que vivim en préstec. El que caldria aclarir –tant en l’àmbit personal com en el polític– és si el fruit que traiem d’aquest préstec és condicionat pel passat o reclamat pel futur.