Agricultura, ramaderia i pesca

El sector primari està format per l’agricultura, ramaderia i pesca i podríem afegir-hi les mines i la producció forestal. Està format per una part de la població que es dedica a aquesta feina des de fa centenars d’anys. El sector secundari és la indústria que transforma els productes del sector primari i el terciari, els comercialitza i serveix: des de la botiga de betes i fils fins al laboratori mèdic. El sector primari és imprescindible, de manera que els productes que no es troben en el territori propi, s’han d’importar, ja que actualment molts d’ells són imprescindibles per a la vida que portem.

Les manifestacions tan generalitzades d’aquestes setmanes demostren que la pagesia té la seva força. La responsabilitat d’aquesta protesta es pot dividir entre els governs –de la Generalitat, de l’Estat central o d’Europa– i la mateixa pagesia. La Generalitat i l’Estat central tenen tendència a menystenir el sector primari ja que, entre d’altres coses, no el molestava gaire fins ara. Ha oblidat que ja no és la de fa 50 anys, quan es considerava una feina simple i un bon xic barroera. Ara els pagesos no només tenen tractors –tal com hem vist—, sinó que estan força mecanitzats. Els falta acció col·lectiva i arribar amb naturalitat a les autoritats polítiques. Potser hi ha algun sector que és l’excepció, com el de la vinya. En tot cas, si la pagesia ha d’augmentar la seva força, ha d’augmentar al mateix temps l’activitat política i posar-la al nivell de la del sector industrial.

El sector primari, i especialment l’agricultura, ha demostrat el seu poder pel sol fet de posar uns tractors al mig de les autopistes i crear un daltabaix considerable en la xarxa de transports catalana. La ramaderia va tirant, tot i que la regulació del sector tampoc sembla la més adequada. A la comarca d’Osona tenim uns escorxadors que fan una feina indispensable per fer arribar la carn als consumidors. La pesca està en hores baixes, ja que el Mediterrani és un mar molt explotat i voltat de països que tenen el peix com a consum normal. Ara es posen de moda les granges marines, equivalent a un ramat d’ovelles o de vaques. Ignoro el futur d’aquestes granges però m’adono que van en increment i que poden suplir en part el dèficit de peix que patim.

Ja he dit que els governs han de donar més pes a aquest sector, amb un nomenament de representants i portant més sovint els seus temes als debats dels governs. La pagesia, en general, ha de procurar substituir les protestes, que creen malestar als qui no tenen cap culpa, i haurien d’actuar de forma més col·lectiva per a aconseguir així més poder. Els seus principals representants haurien de tenir fàcil accés al conseller del ram i, per exemple, haurien de tenir el seu telèfon. Els executius o les executives que depenen de l’esmentat conseller haurien d’estar ben qualificats i conèixer directament el territori i els seus treballadors. No sempre és així, em sembla.

Els governs haurien de valorar el pes del sector primari i tenir contenta la pagesia amb mesures que tot sovint no costen molts diners però que afavoreixen les relacions. Hem de reduir la importació de productes que trobem a la plana de Lleida, al Pirineu o als milers de petits camps arreu de Catalunya que aprofiten el terreny que els deixen les urbanitzacions. Unes importacions que es paguen en divises i que augmenten el dèficit comercial català i espanyol.