Gambit i contrapàs al C.A.T

Marcel Casellas fuma tranquil·lament una pipa minuts abans de pujar, com fa cada dimecres entre finals de gener i març, a l’escenari del bar del Centre Artesà Tradicionàrius (C.A.T.), que torna a estar a petar i on ja no queden taules lliures on poder fer un entrepà. Artífex de projectes com ara La Principal de la Nit i la Cobla Catalana dels Sons Essencials, així com part de vells projectes com ara l’Orquestrina Galana i Mesclat, Casellas és un dels impulsors de la recuperació de la música tradicional catalana després del franquisme i un reconegut pedagog en el terreny de la improvisació. Fa l’última pipada i, a l’escenari, on l’espera el seu contrabaix, es retroba amb Pep Pascual i Francesc Tomàs Panxito, dos músics que no han tocat mai junts però que Casellas ha convidat a participar en la sessió número sis de Les Vespres dels Dimecres d’enguany.

Fa 30 anys, Casellas, amb Francesc Marimon i Eduard Casals, que avui també corre pel C.A.T., va inventar-se Les Nits de Dilluns, que van desembocar en la publicació de dos “punts de trobada” que pretenien posar a l’abast de qualsevol músic un repertori bàsic sobre el qual improvisar. Temps després, l’any 2010, Casellas va proposar a l’enyorat director del C.A.T., Jordi Fàbregas (1951-2021), revifar-ho però en dimecres i així van néixer unes Vespres a les quals assisteixen fidelment veïns del barri, músics de generacions diverses, i en les quals pràcticament pot passar de tot. Un dels secrets més ben guardats, en resum, d’aquella vila que resisteix estoicament a la globalització. Avui, Casellas felicita tots aquells que, aquella setmana, han estat avis, que en són uns quants; fa un contrapàs, que cada dimecres, diu, és sempre la segona peça; recorda, abans de fer una polca, que tothom qui vulgui pujar a l’escenari a tocar té permís per fer-ho; aconsegueix que els espectadors comencin a perdre la vergonya tot cantant: “Marcús, Marcús, no et facis el pallús”; i ens fa saber que, a Mallorca, no hi ha matança del porc on no soni un flabiol.

Si, tot això, ja és més que suficient per qualificar aquestes sessions d’improvisació sobre música tradicional d’absolutament inusuals i fascinants, des de fa tres anys a això s’hi suma... un torneig de gambits que s’hi juga en paral·lel. Es tracta de partides d’escacs en què és obligatori cedir al principi una peça a canvi de guanyar posicions –fer un gambit, se’n diu– i a les quals s’han abocat de ple clubs d’escacs de Gràcia com ara La Barraqueta i Tres Peons. “Va ser una manera d’homenatjar en Fàbregas”, ens diu Casellas, guanyador de la primera edició del torneig, “perquè, a diferència d’ara, només hi jugaven músics”. “En Fàbregas, en certa manera, va fer un gambit, ja que va sacrificar el seu ofici de músic per guanyar posicions en l’activisme per a la música tradicional. Hi ha, però, gambits amb recuperació de peça i en Fàbregas també va fer-ho, ja que, al final, va acabant fent també grans coses amb la música!”

Avui, com a norma, els jugadors han de començar la partida amb el “gambit Humphrey Bogart”, que és el que sempre feia l’actor, diu la llegenda, quan jugava a escacs (apostant). Casellas, Pascual i Panxito, en honor seu, fan la música de Casablanca, i, en algun lloc, Fàbregas s’ho mira tot plegat somrient i al·lucinat.