Com més serem, menys riurem

Dilluns passat, Clara Ponsatí i Jordi Graupera van anunciar que per Sant Jordi presentaran una nova formació política independentista: Alhora. Doncs alhora l’ANC és en plena consulta perquè els socis diguin si volen que l’entitat promogui una candidatura. El dia 16 sabrem què n’ha sortit, encara que la intuïció ens suggereix que la resposta podria ser negativa després del fracàs que va tenir dins l’entitat la proposta de fomentar el vot nul o l’abstenció en les eleccions espanyoles. Tant uns com altres han vist la seva oportunitat en la gran bossa electoral que formen els abstencionistes, els molestos amb les aliances d’ERC i Junts amb el PSOE, els incòmodes amb l’autonomisme i els impacients per aixecar la suspensió de la DUI com més aviat millor. Des d’un punt de vista estrictament democràtic hauríem de celebrar que hi hagi com més opcions polítiques millor, perquè això voldria dir que més sectors socials estarien representats. I des d’un punt de vista independentista també hauríem d’estar il·lusionats perquè hi hagués noves candidatures que sacsegessin el conformisme, els temors i la peresa dels partits que fa més temps que branden l’estelada. Però a més a més de les llistes alternatives que ja han fracassat abans, la mecànica de càlcul per a l’obtenció de diputats va per camins poc planers: la llei d’Hondt té la maldat de restar representativitat a qui va més dividit o d’atorgar-ne més a qui treu més vots. Si parlem d’un context bipartidista sembla fàcil entendre els efectes d’aquests càlculs i per això també s’haurien d’entendre quan parlem d’unionisme i d’independentisme. Doncs no, és més difícil. Sobretot quan no es vol veure ni acceptar que l’única victòria incontestable que han obtingut els partidaris de l’estat català propi és quan es van presentar units. Tot el que no sigui això és especular amb fràgils aliances.