La cultura del no a tot

El no per resposta és una pràctica sistemàtica, diria que fins i tot mecànica i irreflexiva, en les àgores polítiques. Només de veure des d’on arriba la proposta, la que sigui, no hi ha cap altra opció. La cultura del no a tot el que vingui des de fora del partit propi, el que delimita el cau particular, és inqüestionable. No és no si no ve dels nostres. El líder del PP, Alejandro Fernández, en parlava, de la cultura del no, en un dels seus discursos (brillants, mal que ens pesi, i ja en voldríem uns quants, d’oradors com ell, amb posicionaments contraris, és clar), que s’ha fet viral a les xarxes socials. Ho va dir dimecres, al Parlament, adreçant-se al president Pere Aragonès, a qui retreia la deixadesa i la inacció, i acusava, tant ERC com Junts, d’haver-se deixat condicionar en els darrers anys per la cultura del no de la CUP i d’haver paralitzat el país. “Vostè no té pinta de revolucionari marxista, és cert, però la cultura del no a tot s’ha imposat sigil·losament i discretament en el seu govern”, va dir Fernández, a propòsit de tres projectes que pel popular haurien de tenir el sí: l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó i el polèmic complex d’oci Hard Rock, el que condiciona l’aprovació dels pressupostos. Resulta sorprenent que sigui justament el líder del Partit Popular qui critiqui la negativa a tot, quan si som on som és en bona part pel no del seu partit a tot i més. La cultura del no és bidireccional. Per recriminar als altres primer cal fer un autoexamen. I en alguns casos, si no hi hagués la possibilitat de dir no, només quedaria l’opció d’acotar el cap i esperar la clatellada.