La pedra dura

El Hard Rock, un negoci que no existeix i sobre el qual planen dubtes seriosos que mai es porti a terme, és l’autèntic protagonista de l’esprint final pels pressupostos. Aquesta realitat empírica constitueix una sonora decepció més de la classe política cap al ciutadà que confia que l’increment de 2.400 milions d’euros dels comptes es tradueixi en dessaladores, en beques menjador, en suport a les famílies amb menys recursos o a la geriatria. Deixatant l’afirmació, se’n destil·laria la culpa dels comuns, que són els que frenen els comptes perquè exigeixen al govern d’ERC un pronunciament públic contrari a aquesta pedra (i dura) del Hard Rock.

Frenem. Que potser els comuns no tenen tota la legitimitat per condicionar un sí pressupostari a l’exigència que els sembli pertinent? Que potser el Hard Rock no és l’antítesi del seu model de país (i el de moltíssims catalans)? Que no tenen dret a jugar les seves cartes –al cap i a la fi, com fan tots– ara que els falta l’Ajuntament de Barcelona per exhibir trumfos? I, un cop respostes amb un sí obvi totes tres preguntes, la quarta: no té un punt delirant que els pressupostos de tot un país s’aguantin per un fil amb el pretext d’un projecte que no hi té ni un euro consignat? Doncs també. Perquè, al capdavall de tot aquesta gestualitat, si Jèssica Albiach apuntés amb el polze avall, com s’ho faria per argumentar davant dels seus votants que un bon grapat de milions de despesa social se’n van embornal avall? En faria prou havent fet agenollar el govern i mantenint la posició (que prou que ho retreu a Junts)?

Acabem aviat el teatre de la tàctica i evitem que els dogmes ens privin de veure el bosc. El Hard Rock no el vol ERC –però el territori sí perquè crea feina i, com passarà quan tanquin les nuclears, amb tot el dret demanarà una alternativa– i segurament la solució bona serà no remenar la merda perquè no faci pudor. I com que no hi ha divergències de fons, si el govern ofereix als comuns un trofeu més perquè el puguin posar a la vitrina de les conquestes socials podrem tancar el guió d’uns nous pressupostos autonòmics. Què és, si no transacció, la negociació política?