Amnistia i autofinançament

Si mirem amb perspectiva què s’ha aconseguit amb la llei d’amnistia, no podem tenir dubtes que es tracta d’una doble victòria parcial de l’independentisme. Tampoc podem ignorar que hi ha un cas, el d’en Joan de l’Empordà, que possiblement no en podrà ser beneficiat. Això dol perquè fins ara només Alerta Solidària ha fet una política constant realment solidària envers les persones que no eren VIP. Amb tot, aquesta victòria contra la repressió generalitzada és important perquè ha solucionat una mancança del moviment independentista en la lluita antirepressiva. Vam anar junts cap a l’embat amb l’Estat per la nostra llibertat, però no vam ser capaços de bastir una veritable organització antirepressiva. Una mancança que cal corregir, ja que la repressió no s’aturarà. Va doldre veure com els qui van rebre el suport dels de baix, després ni tan sols van acompanyar els qui eren jutjats per protestar contra l’empresonament dels VIP. Els exiliats i especialment Puigdemont sí que els van fer costat a través de cartes de suport privades i públiques. D’altres, amb més facilitats, malauradament se’n van desentendre, apressats pels pactes amb el PSOE i els indults. L’altra victòria amb relació a l’amnistia és que s’ha esquerdat l’Estat. Però que ningú es faci il·lusions, es tornaran a posar d’acord tan bon punt vegin que ens podem independitzar. L’altre motor que pot acabar d’esquerdar l’Estat és reformar el sistema de finançament. El PSOE, malgrat estar tenallat, ha tornat a humiliar el govern català amb l’incompliment de les inversions. Com pot dir ERC que no aprovarà el pressupost del PSOE si fins ara tot ho argumentava amb la por al PP? Ja no els serveixen els arguments amb què ho justificaven tot?