Incompetència pressupostària

Es fa difícil d’entendre per què un govern –en aquest cas el català– no es veu amb cor de continuar el seu mandat amb un pressupost prorrogat, i per què un altre –l’espanyol– decideix prorrogar el seu per no posar en perill el seu mandat. Que no sigui que, en ambdós casos, el menys important siguin, precisament, els pressupostos i el més urgent, salvar la pell del partit que ocupa l’executiu. Sigui com sigui, una i altra decisió posaran l’accent en la discussió partidista i deixaran a l’ombra la irresponsabilitat d’aquells que diuen  gestionar els afers de tots els ciutadans, per a la qual cosa necessitarien, precisament, uns comptes aprovats. En el dia d’avui, l’exercici econòmic fa 76 dies que ha començat sense pressupostos, malgrat que la llei general pressupostària, la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes i la llei de finances públiques de Catalunya diuen que haurien d’estar aprovats i actius des del dia 1 de gener. Però com que no hi ha llei sense trampa, els mateixos textos legals preveuen i permeten que, si no es poden aprovar a temps,  es prorroguin provisionalment els anteriors mentre s’acaben de discutir els nous. Aquest període de provisionalitat fa que els governs i els grups parlamentaris s’acomodin en la ineficàcia de les discussions bizantines mentre el país està aturat per la paràlisi pressupostària. Caldria, ens caldria,  una legislació més intransigent, més concreta, que fixés l’1 de gener com un termini exacte: si aquell dia no hi hagués un pressupost aprovat per una majoria parlamentària, es prorrogaria automàticament l’anterior sense donar cap possibilitat de seguir negociant. Evitaríem, així, el rosari inacabable de retrets i aquesta lamentable comèdia per veure qui és més cabut o qui té el paper de fumar més fi per agafar-se les susceptibilitats.