Menys no vol dir gens

Pocs dubtes poden quedar que no hi haurà sostenibilitat a llarg termini sense una clara contenció d’alguns paràmetres macroeconòmics. Els recursos naturals no són infinits, els metalls per a la indústria no cauen del cel, hi ha combats durs pels minerals per a les bateries, el tèxtil, els electrodomèstics i la informàtica s’han d’oblidar de l’obsolescència programada i la fal·lera cega per la mobilitat elèctrica obvia l’enorme despesa en materials, en reciclatge i en petja de CO2 que exigeix la fabricació dels nous vehicles i el desballestament i reciclatge dels vells.

Tot i la millora dels processos de fabricació, molts béns de consum hauran de costar més a canvi de durar més i de ser fabricats per poder ser reparables. Créixer cada any més del que ja s’ha crescut l’any anterior ens porta a una espiral insostenible, a un saqueig a escala mundial. Ens ha de fer obrir els ulls que el residu tèxtil sigui el segon més important de Catalunya. Ens desprenem de 21 quilos de roba cada any. I és una mitjana, perquè jo –per posar un exemple que conec– hi dec aportar dos quilos a tot estirar. Quan era petit, la meva roba passava al meu germà, de gran he rebut diverses peces en herència i una foto que Mr. Google m’ha reflotat al mòbil em fa adonar que fa 14 anys que rento la camisa que porto avui.

Haurem de consumir menys, que no vol dir no consumir. També en el menjar. Tomates del Marroc, taronges d’Egipte, avellanes de Turquia... quan aquí en produïm sense costos associats al transport per mig món. De tot, i tot l’any, no pot ser. Hem d’assolir un nou equilibri evitant caure en la trampa dels que enarboren raons mediambientals per camuflar dogmatismes i manies persecutòries. Ells, tan modernets i urbanites, orquestren el setge –per exemple– a la mobilitat privada des de despatxos institucionals, sense una alternativa real i satisfactòria de transport col·lectiu, reclamant que es vagi a peu i en bicicleta quan la cada dia creixent població gran té dificultats de mobilitat i, sobretot, ignorant que en el 80% del territori català no només no hi ha un pla B al vehicle privat, sinó que aquesta és l’única manera de sortir-se’n a la vida. Això, i no pas reciclar la roba, sí que és anar com els crancs.