Juliana i els silencis romputs

El silenci viu dins dels murs de l’església del monestir de Pedralbes. Experimentar la coneixença d’aquest estadi únic de l’existència terrestre enmig de la ciutat de soroll que és Barcelona transporta l’ésser a un nivell de realitat desconeguda. Ja se sap que els tresors de veritat cal anar a trobar-los en llocs especials, màgics, i l’espai de culte de la comunitat de les clarisses és un d’aquests indrets, un gran cofre de pedra on el bé tan preuat del no-res convertit en objecte preciós del silenci s’hi conserva intacte, virginal.

De l’entranya del silenci ningú no en sortiria si no fos per l’enyorança del brogit que és, al cap i a la fi, el que dona vida. La quietud de l’úter matern el trenca el concert de xiscles de la partera i el nounat, de la mateixa manera que la solitud del carrer, en la nit llarga, l’esquinça el primer motor, del primer ciutadà que és el primer de tots a reprendre la rutina de la feina diària. Sí, el soroll sempre és vida.

L’individu necessita el soroll per sentir-se viu i quan busca el silenci no sempre és per trobar una pausa de repòs, massa sovint hi recorre com a mètode de càstig, silenci sobre les coses, sobre les persones, com una manera d’amagar allò que no es vol que ni sigui dit, ni escoltat. Silenci convertit en oblit és el que ha envoltat durant anys, segles, la figura de la barcelonina Juliana Morell, un prodigi de l’intel·lecte a qui la seva ciutat natal, Barcelona, reivindica ara i fins al 14 d’abril en una magnífica exposició sobre la seva persona i la seva obra.

Juliana Morell, el llegat retrobat és una mostra que es pot visitar en una de les sales del monestir de Pedralbes. Sí, una exposició per trencar el silenci que ha regnat sobre la figura de Morell a tocar, precisament, del gran temple de quietud que és l’església del mateix monestir. Dos silencis que no tenen res a veure l’un amb l’altre. L’un, el que regna dins del temple, necessari, sanitari; l’altre, el que ha desfigurat en el temps la immensa figura de Juliana, detestable, menyspreable, una pràctica d’aquest món manat i ordenat pels homes i que cal trencar a crits.

Que al nom de Juliana Morell ja se li reti homenatge des de fa anys en els murs del noble espai del paranimf de la Universitat de Barcelona, no és consol per a tant oblit. És molt trist que la ciutadania barcelonina desconegui que una nena nascuda el 16 de febrer de 1594 va ser la primera dona de la història a obtenir un doctorat, una gesta aconseguida quan ni tan sols podia ser considerada una dona perquè només tenia 12 anys d’edat.

I no cal que els barcelonins coneguin el detall de l’obra d’aquesta humanista i escriptora espiritual, com se la defineix a l’exposició. Només que coneguin els tràngols vitals que va haver d’afrontar Juliana i com es va sobreposar a l’asfíxia del pare, prenent de ben joveneta les regnes de la seva vida i decidint ser allò que ella va voler, n’hi hauria prou per fer-se-la seva i convertir-la en un referent, un model de llibertat individual.

En els seus exlibris, Juliana Morell sempre s’hi identificava com a barcelonina. Ara només falta que la seva ciutat no torni a embolcallar-la entre murs d’oblit, que la faci seva, la reivindiqui amb totes les Julianes que mereixen trencar el silenci. Soroll, molt de soroll per a totes elles.