Incomprensible

Twitter (X, perdó, que no m’hi acostumo) ha expulsat molta gent del debat públic i l’ha contagiat. L’estat actual del debat polític és fill de Twitter. És barroer, poc matisat, superficial, carregat de mala bava. De soroll que ofega qualsevol possibilitat d’escoltar opinions tranquil·les i constructives. De gent emprenyada amb la correcció política que –tot sigui dit–  ha anat avançant fins a extrems insofribles i que ha fet que el pèndol estigui agafant embranzida cap a l’altra banda. De dits que fan scroll de manera àvida i accelerada com la criatura que s’avorreix darrere el cotxe i escodrinya el paisatge amb ànsia d’arribar al destí.

Les xarxes socials han traslladat el debat al terreny de les emocions i els sentiments. I els sentiments són difícilment qüestionables en política. Per exemple, la pregunta “què posa en el teu DNI” és molt pertinent. La resposta és còmoda i fàcilment comprovable mirant el document oficial. Seria molt més incòmode (i inacceptable per a alguns) si ens pregunten què et diu el cor. Ningú no ens pot dir què sentir o no sentir. Per això el nacionalisme costa tant de defensar: si defenses l’existència del teu, has d’estar disposat a reconèixer l’existència de l’altre. Em sembla xocant veure persones agenollades al mig del carrer resant el rosari per la unitat d’Espanya. Tot plegat em fa petar el cap perquè penso que no només creuen cegament en l’existència d’una divinitat (qüestió que em sembla molt respectable) sinó que a més a més estan convençuts que aquesta divinitat els fa costat (i això ja em sembla suposar molt). Però, en tot cas, contra això no s’hi pot fer res, no es pot atacar els sentiments i les creences més íntimes de la gent, ni rebatre-les amb arguments racionals. És així com s’obre camí la postveritat, diuen. Amb les històries que ens arriben al cor, perquè una mentida emocionant o una exageració s’adopten abans que una veritat avorrida.

Aquest estil ha entrat, també, en el nostre Parlament, especialment amb els diputats que seuen més amunt a la dreta de l’hemicicle, aquells que quan s’alcen de l’escó deixen un rastre de caspa. Un Parlament que, per cert, sembla que es dissoldrà avui mateix, ara que ja s’han convocat eleccions. Normalment, quan hi ha ple, m’agrada seguir la sessió de control al govern, sobretot les preguntes que el portaveu de la ultradreta fa al president Aragonès. Davant dels discursos incendiaris i maleducats dels de Vox, les respostes del president són sempre reposades i pedagògiques. Me l’imagino comptant per dins fins a deu, abans que la presidenta li doni la paraula, per no deixar-los anar l’atzagaiada que, molt probablement, el cos li demana. Suposo que deu pensar que, ja que el Parlament té l’obligació de donar-los veu, el govern té el deure de contrarestar el seu relat.

L’estil tuiter sap definir l’enemic comú i fàcilment identificable per tothom. Ja se sap que si vols identificar el dolent en temps de xarxes socials, ho has de fer amb poques paraules i no gaires subtileses: il·legals delinqüents, feminazis i independentistes terroristes (sí, en poc temps hem passat de colpistes a terroristes). Quin és el súmmum de la maldat? El terrorisme. Qui és el més dolent dels dolents actualment? Putin. I ja està, tothom ho entén. Pel boc gros: tots els indepes són terroristes amics de Putin.

L’ús de mantres simplificadors no és exclusiu de la ultradreta. En els darrers mesos, els dels comuns han situat en el debat públic un enemic que tothom ha après a identificar amb dues paraules: Hard Rock. Una marca que han sabut associar a una economia especulativa, a la xacra de la ludopatia, la prostitució i la manca de sostenibilitat mediambiental. I s’hi han enrocat de tal manera que han estat capaços de votar en contra d’uns pressupostos expansius, que invertien sobretot en educació, salut, drets socials i cultura. S’hi han vist abocats per una barreja de tossuderia i irresponsabilitat que costa d’entendre amb les seves sigles i amb el seu tarannà possibilista habitual. Em sembla que els caldrà molt més que anar repetint els dos mots que han fet fortuna perquè la ciutadania ho entengui. Han aconseguit el contrari del que persegueixen amb els seus postulats ideològics: un projecte de casino –màxim exponent del capitalisme salvatge– ha aturat un pressupost marcadament social i beneficiós per al conjunt de la ciutadania del país. Incomprensible.