El tocateclats

La vida d’aquest home es resumeix en la següent imatge: un cos encorbat projectant-se cap al davant, uns dits en moviment damunt d’un teclat, ja sigui el d’un piano en què deixa anar somnis d’artista, ja sigui el d’un ordinador en què converteix la matèria grisa en un article de premsa o un assaig que després prendrà forma de llibre. Heus aquí un tocateclats, un home que no només ho toca tot, sinó que tot el que toca ho toca bé. Fa de bon escoltar i encara de més bon llegir.

Del soroll de la màquina d’escriure i del paper pautat per ajustar-se a l’espai reservat a la maqueta del diari, fins a la modernitat dels silents ordinadors, el protagonista d’aquesta història ha viscut sempre lligat a un teclat per transformar els capricis de l’actualitat en notícia. I entre crònica i crònica, o entre llibre i llibre, la música i un piano. Sempre una melodia present, quasi com una marca de naixença, un tret d’identitat familiar. La música com una manera d’entendre la vida i gaudir-ne, que per guanyar-se-la ja ha tingut, i encara té, les paraules i el periodisme.

Obligadament, l’inexorable pas dels anys ja fa temps que va situar aquest animal dels teclats fora de les redaccions on ha bregat des del llunyà dia en què va debutar professionalment al Diari de Barcelona. Per a Antoni Batista, el dia que el sistema el va declarar amortitzat laboralment no va suposar cap punt i a part, sinó un punt i seguit. Va celebrar el fet que deixar de tenir l’obligació de presentar-se al combat de la informació diària li permetia dedicar-se de ple a la música i a l’aprofundiment dels temes que com a periodista mai han deixat d’interessar-li. I va ser feliç de poder-se entregar al piano que presideix casa seva, a Torredembarra, i d’activar els projectes de llibres que romanien en llista d’espera dins del seu cap. I la música va fluir i els projectes van començar a fer ebullició fins a acabar veient la llum, com una col·lecció de fills de paper.

L’últim infantament d’Antoni Batista reuneix en un sol llibre les seves dues dèries: la música i el periodisme. La nostra cançó, editat per Pòrtic, és una immersió en un moment únic d’un país que és gràcies a moviments culturals i socials d’aquesta magnitud que s’explica tal com és i que pot tenir consciència de ser alguna cosa més que un agombolament de dones i homes en un racó de món que parlen un idioma minoritari.

Si Catalunya es pot definir com a nació és perquè existeixen cantants com Raimon, Llach, Bonet, Sisa, Serrat, Rosell i Riba, gent que amb la seva música travessa un país i una societat de dalt a baix, el relliga, li dona sentiment i ànima, i impedeix que es desarbori, talment com un escuradents en una banderilla.

Batista també relliga moltes coses, i molts noms, per això la presentació del llibre es va poder fer dijous en un escenari del Taller de Músics, presentat per un home amb do i també duende, Lluís Cabrera, honorat per la presència d’un home tro, Raimon; un home nació, Jordi Pujol, i un home perfecció, Joaquim Maria Puyal, tots ells entre el públic. I damunt l’escenari, l’autor en conversa amb la presentadora de l’acte, Isabel Bosch, i també en conversa amb un piano que va fer sonar a ritme de la nova cançó. Ben tocat, Antoni.