Aprendre de lletra

Les primeres lectures no me les va poder donar Cavall Fort, perquè a casa tots els llibres, i els diaris i els tebeos, eren en castellà. En català, només hi parlàvem, i no pas tan bé com els avis, que ens explicaven contes de falda en una llengua aspra i cruixent com una castanya torrant-se al foc. Però va ser aquella revista de mainada que a finals dels setanta ja dirigia Albert Jané (quina unanimitat que ha inspirat el seu Premi d’Honor!) la que va donar-me el català escrit. Com que a casa no la compràvem, només tenia ocasió de fullejar-la quan em portaven als controls d’ortodòncia, en aquelles esperes inacabables a cal dentista que feia suportables a mitges la promesa que, en acabat, em donarien una sara per berenar. En recordo la sèrie d’en Jep i en Fidel, creada per Josep M. Madorell, i la raresa que em produïa que exclamessin “vatua” o “renoi”, en lloc de “cáspita” o “rayos”, i que en realitat no hi passés gaire res, excepte que tot allò que hi passava era amb el vocabulari, els temps verbals i el geni d’una llengua que se’m ficava a dins mentre em pensava que només matava el temps. L’aprenentatge de l’escriptura és pura visualitat. Potser no he escrit mai “vatua” ni “òndia”, potser ni tan sols els he dit en veu alta, però quan ens van donar les primeres classes de català, els lectors de Cavall Fort ja sabíem com es conjugaven els verbs, on anaven els accents, quina entonació exigia la coma o el punt. Fins i tot veníem amb una certa intuïció dels pronoms febles. Quins mestres tan bons que hem tingut, renoi!, que eren allà, formant-nos, mentre ens alineaven les dents.