Tambors de guerra

Des que Macron va obrir la capsa de Pandora i va posar sobre la taula la possibilitat des desplegar tropes aliades a Ucraïna, i davant dels temors que els ucraïnesos acabin sucumbint aquesta primavera a una ofensiva russa a gran escala, cada vegada sona més fort el tam-tam d’una guerra ampliada a Europa. Des del món polític i institucional fins a l’àmbit acadèmic, pren força la idea que Europa s’ha de rearmar per protegir-se de l’expansionisme de Putin. El missatge és que toca visió realista i els ciutadans europeus hem d’apostar decididament per convertir-nos en una potència militar capaç de fer front a les amenaces a la seguretat de manera autònoma, sense el tradicional escut protector dels EUA, sobretot ara que hi ha el perill que un aïllacionista com Trump torni a la Casa Blanca. Sense desestimar el risc, la pregunta és si les armes s’eviten amb més armes. Esgarrifa comprovar com en l’era de la intel·ligència artificial, en què el salt tecnològic ens permetrà avenços fins ara inimaginables en tots els àmbits de la vida, la solució al conflicte, inherent en una societat global, sigui encara la versió evolucionada del garrot paleolític. No podem ser ingenus, no hi ha respostes fàcils, però a qui beneficia la militarització del món?