Corporativismes

Em comenten que la maquinària electoral dels partits catalans, que d’uns anys ençà no descansa mai, ha multiplicat esforços i propaganda per fer arribar als militants cartes amb missatges, i imatges, molt específics sobre la necessitat de tancar files al voltant del líder. No és una pràctica nova, ni original, però estava convençuda que amb l’experiència dels darrers governs catalans els responsables de la sala de màquines política s’haurien adonat que l’estratègia seguida fins ara comença a grinyolar i que necessita, com a mínim, una mica d’esperit crític. Aquesta mania que els ha agafat a tots d’espolsar-se les responsabilitats i evitar entonar el mea culpa amb esperit constructiu és un flac favor si pretenen ampliar la base de votants. Més enllà dels seguidors acèrrims amb carnet, em costa veure com pot incentivar la ciutadania a confiar en un projecte en què la més mínima discrepància és vista com un atac o en què s’assenyali com l’ovella negra a qui aixeca la mà per demanar responsabilitats. Una raó més per engrandir el desprestigi d’una política de vol de gallina que s’anuncia com a vol d’àliga. Ens queden dos mesos de campanya electoral i la travessia se’m fa especialment feixuga davant els enfrontaments, els bàndols, els insults i els retrets d’unes formacions que saben del cert que estaran obligades a pactar un cop se sàpiguen els resultats. De què serveix posar línies vermelles quan la realitat obligarà a trepitjar-les gairebé totes per aconseguir formar govern? O és que les condicions dels pactes postelectorals seran diferents que les que han evitat el consens i han “obligat” a posar les urnes? Què fa pensar als mateixos protagonistes que els seus rivals hauran canviat de parer? Com justificaran davant de les seves bases que ara sí que cal pactar malgrat que no s’hagi canviat ni una coma del redactat que feia impossible entendre’s abans de les eleccions? Potser l’absència imposada d’autocrítica els facilitarà el camí, però de ben segur que estarà fent un flac favor a aquest país.