Li direm a la mama que t’hi apunti

Entro a comprar unes botes de futbol en una botiga de Badalona. Mentre espero que el venedor tregui del magatzem el número sol·licitat, observo com una nena d’uns quatre o cinc anys agafa una pilota de bàsquet i prova de botar-la. L’acompanya el seu pare. El senyor, en apreciar sota el seu criteri una certa destresa, li deixar anar: “T’agrada? Li direm a la mama que t’apunti a bàsquet.” Potser aquell senyor és directiu d’una gran empresa i té entre mans assumptes d’una elevada transcendència. Potser és mecànic, o carnisser, i té una astúcia envejable amb les mans. Ves a saber si no serà advocat, i podria recitar fil per renda la sagrada Constitució. Però del que és incapaç, a raó de l’escena viscuda, és d’agafar un full d’inscripció i omplir-lo amb les dades de la seva filla. No sigui que li demanin les dades de la targeta sanitària, entre altra informació, i què sabrà ell on guarda la mare aquestes coses. Segur que la dona té molta més traça buscant un número de telèfon, o consultant una pàgina web, o preguntant a altres mares i pares on pot jugar a bàsquet la nena, perquè ja sabem que quan es tracta d’assumptes que afecten la canalla, les mares tenim el poder de resoldre’ls amb un espetec de dits. Que per alguna cosa els hem parit i som les mares, collons –potser hauríem de dir ovaris–, i venim a aquest món amb tres màsters sota el braç de gestió quotidiana de la criança. Qui diu buscar equip de bàsquet a la nena, diu demanar hora per a les revisions al metge, diu comprar els regals d’aniversari i diu tantes feines com les hores del dia poden encabir. Però, després, hem de sentir un batalló d’homes que teoritza sobre els avenços de la igualtat de gènere. Quan apunteu la nena al bàsquet, en parlem!