Opinió

Quadern d’economia

‘Cartes a la dona’

Em sembla que hi ha pocs historiadors que s’han preocupat de fer una ullada al llibre que porta aquest títol. Es va publicar als Estats Units el 1876 i és el primer llibre que es va publicar en català. Va ser imprès per Fulton.

L’obra té prop de 300 pàgines i està escrita en vers en un català de l’època que no crec que guanyés el premi Nobel. Està il·lustrada per mes de 100 artistes catalans que tenien la residència a ciutats catalanes i espanyoles però també a Nova York, Viena, Marsella, Liverpool, Londres, Roma, Manchester, Tànger i París. L’autor és Rossend Arús i Arderiu. El protagonista és l’alcalde de Das, una població de la Cerdanya que un bon dia decideix anar a visitar l’exposició internacional de Filadèlfia i descriure el que fa i el que veu a la seva dona.

El llibre ens permet veure que el 1876, en plena etapa de la industrialització, Catalunya havia internacionalitzat les seves relacions comercials amb tot el món desenvolupat i es permetia el luxe de publicar un llibre a Nova York, on ja existia una revista catalana que es deia La Llumanera de Nova York.

La resta de l’Estat espanyol no havia passat de Perpinyà i Tolosa, amb l’excepció dels ports atlàntics que treballaven amb les principals repúbliques de l’Amèrica Llatina i el sud dels Estats Units. Tinc una neta que viu a Califòrnia, a San Francisco –tal com sona–, i el sud d’aquest estat està ple de referències castellanes. Però mentre uns conquereixen territoris i estableixen un poder sobre ells, els catalans es dediquen al comerç i a l’intercanvi de productes catalans. O sigui un intercanvi profitós per a les dues bandes.

Catalunya es distingia i s’ha distingit des d’aleshores per unes relacions internacionals que formen part fonamental del seu desenvolupament. És clar que a hores d’ara la inversió estrangera augmenta cada cop més, mentre que hi hagut moltes empreses que han traspassat el seu domicili social a Madrid en virtut d’una imposició del govern central. I després ens diuen –o acaben de dir– que els espanyols s’estimen molt els catalans. Potser valdria la pena que no ens estimessin tant, si és aquest el concepte que tenen de l’amor territorial.

He comentat sovint que les relacions comercials de Catalunya amb Europa tenen el mateix gruix que les relacions comercials amb la resta de l’Estat, unes relacions que fins a la segona part del segle XX tenien com a base el sector tèxtil i que a hores d’ara s’han diversificat moltíssim.

Una Catalunya federal amb Europa, tal com ja tinc dit, pot ser una solució a l’independentisme català. Si parlem de federalisme em refereixo concretament a l’Europa occidental, amb els membres de l’OTAN, ja que Rússia i els seus aliats més aviat parlen de guerra que no pas de pau. L’economia s’ha globalitzat. Com l’alcalde de Das, fa 150 anys, també anem a veure el que fan i com ho fan els ciutadans de Filadèlfia, Sydney, Tòquio o São Paulo.

Pel que llegeixo a la premsa catalana, això és el que estan fent les noves empreses que creixen com bolets. Recomano als seus responsables que, com va fer l’alcalde de Das, facin arribar cartes a la dona des d’on estiguin, especialment si és molt lluny de la Cerdanya, i li expliquin el que veuen. Fa 150 anys els catalans de l’època ja ens donaven lliçons. I pel que sé actualment no es publica cap llibre en català a Nova York, ni cap revista com La Llumanera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia