Tradicions

En una revista espanyola, José Ramón Alonso ha escrit que, “a Catalunya, l’autonomisme ha estat un fenomen originari de la gran burgesia i s’ha desnaturalitzat. Des d’abans del temps de Cambó, Catalunya va voler ser autònoma per conservar les seves tradicions, i ara resulta que aquestes tradicions se les pot endur el diable”. (Escrit abans de les eleccions al Parlament, amb la corresponent por a l’esquerra.)

És curiós: segons l’escriptor, quan l’autonomisme passa de la gran burgesia al poble, es “desnaturalitza”. Penso que des d’una òptica espanyola qualsevol reivindicació catalana, per modesta que sigui, només s’entén –només s’admet com a “natural”– si s’hi identifica una minoria distingida i conservadora, una classe d’“il·lustrats” preocupats per les “tradicions”. Ho diu ben clar: l’autonomia –des d’abans de Cambó– ha de servir per a conservar les tradicions.

I també, des del mirador central, les tradicions que poden conservar-se a Catalunya són unes tradicions molt determinades, probablement la sardana, alguna institució cultural o acadèmica, la llibertat per a cantar caramelles, etc. Però Catalunya té també unes altres tradicions, d’un abast ben diferent: la tradició del català com a idioma oficial, la tradició de dictar lleis sobre totes les matèries, la tradició d’administrar justícia, la tradició, en definitiva, d’exercir la pròpia sobirania. És una tradició llargament provada.

Aquesta tradició ha estat, a Catalunya, una tradició reial, una tradició aristocràtica, una tradició burgesa, una tradició menestral, una tradició obrera, una tradició camperola… La seva “carta de naturalesa” no estava lligada a cap classe, mentre que la seva desnaturalització sí que fou imposada per la classe dominant espanyola.

Espantat pel possible vot esquerrà barceloní, que domina sobre el que ell en diu “la Catalunya provincial” –no costaria gaire saber que l’“altra” Catalunya és la comarcal–, Alonso diu que “la ciutat, meitat autèntica i meitat xarnega, ho arrasa tot, i de la vella Catalunya tradicional no en quedarà gairebé res”. Continua confonent-se l’autèntica tradició històrica amb un cert “folklore social”. L’autèntica i vella Catalunya tradicional ja fa temps que no existeix, i no l’ha destruïda recentment la Barcelona “meitat xarnega”, sinó un poder polític –de llinatge perfectament “pur”– exercit des de fora del nostre territori i des de fora de la nostra tradició. I la recuperació de la tradició històrica –no de les tradicions “provincials”– es farà amb la presa de consciència dels qui el comentarista creu que són “desnaturalitzats”.

Comprenc, però, que això costi d’entendre quan s’està segur que “Espanya té tres regions amb veritable tradició autonòmica, el País Basc, Catalunya i Navarra”. No és pas cert, de tradició autonòmica en tenen ben poca; el que tenen és una tradició de sobirania nacional. Em temo que a les escoles d’allà –com a les d’aquí– tampoc no els han ensenyat història, sinó que els han contat històries.