Vilanova i la Geltrú

Una de les coses que sempre m’ha agradat de Vilanova –la “vila nova de La Geltrú”– és que el seu naixement el segle XIII fos un acte de rebel·lió contra l’abús de poder. La tradició és perfectament versemblant: una parella de nuvis de la Geltrú, negant-se a acceptar el dret de cuixa del senyor feudal, renuncià al tros de terra que treballava i s’instal·là fora del domini senyorial, a l’altra vorera del torrent de la Pastera.

D’altres famílies van seguir aviat aquests audaços desafiadors de la injustícia establerta. Tot això passava molt abans del 1274, però aquesta és la data en què, per primera vegada, apareix esmentat el barri mariner vilanoví en la Carta de Població atorgada per Jaume I, en referir-se a la “vila nova”. Cal tenir en compte que el nou nucli naixia en un territori dependent de la Casa reial. Quina gràcia tenen els noms dels privilegis que el rei donava als nous pobladors: privilegis del coronatge, del maridatge, de la cena, de l’alberg, del quint i del bovatge, d’host i de cavalcada, de lleuda i de peatge!

Tot això, i molt més, es troba en un llibre esplèndid, La vida marinera a Vilanova i la Geltrú, de Xavier Garcia i Soler, amb pròleg de Miquel Coll i Alentorn, que obtingué el Premi Catalònia i ha estat editat per Selecta. Xavier Garcia, vilanoví, veterà lluitador cristià, obrer i nacionalista, ha escrit –com diu molt bé Coll i Alentorn– una mena d’enciclopèdia popular del litoral de Vilanova i la Geltrú. Els homes, el comerç, els boters, els temporals, la cuina, les roques, els freus, les pesqueres, els oficis, els bastiments, els llums, les llegendes, tot hi és ressenyat amb tanta gràcia com precisió. No hi falten tampoc centenars de renoms de mariners i gent de mar –de l’Amagabarrets al Beiatu, del Cagarindalles al Cervell de sur– i en definitiva tot el suc i tot el bruc de la vida vilanovina.

Jo tinc una branca familiar, la materna, que ve dels Gomà de Vilanova –el meu avi es deia Massip i Gumà–, i no sé si tinc res a veure amb el patrici Gumà impulsor del ferrocarril o amb un anònim pescador dels qui, a força de braços, varaven les barques. El meu avi Massip es va fer metge a Barcelona, i s’hi quedà. Perduda qualsevol relació, el meu lligam amb Vilanova és vagament sentimental, però també anguniejat: el Garraf és avui amenaçat per les noves energies. Qui ho havia de dir als enamorats que es van instal·lar solitàriament aquí fa més de set segles! I no cal anar tan lluny: qui ho havia de dir als vilanovins de fa cent anys, només, que feien el comerç amb Amèrica i en duien, per a ús familiar, mobles de caoba i de xicranda, cornucòpies i llums, porcellanes i innombrables mantons de Manila.

Demanar una mica de justícia i una mica d’amor per a la Vilanova d’avui és el menys que es pot fer per una ciutat que va néixer gràcies a una valenta afirmació d’amor i a una decidida voluntat de justícia.